Tot i que sovint s’associa a l’extrema dreta amb qüestions culturals o identitàries, la seva visió del model econòmic també és clau per entendre el seu projecte polític. En el fons, l’extrema dreta no proposa una única doctrina econòmica coherent, sinó un conjunt de corrents que oscil·len entre un neoliberalisme ultracapitalista i un proteccionisme corporativista, adaptats segons el context nacional i els interessos del poder. Aquestes visions solen estar travessades per discursos de ressentiment contra les elits liberals, el multilateralisme econòmic i els principis de la globalització, especialment en la seva versió progressista.
Un primer corrent —molt visible a Milei, en certs aspectes Trump, Bolsonaro o Vox— aposta per una radicalització del model neoliberal, amb desregulació del mercat, reducció de l’Estat social i privatització massiva. Aquesta postura es camufla sota la retòrica de «llibertat econòmica», «lluita contra el socialisme» o «eficiència del sector privat», però sol anar acompanyada d’un autoritarisme polític que castiga el dissens i limita drets.
Aquest «neoliberalisme autoritari» conserva el nucli doctrinal del mercat lliure, però l’adapta a una visió nacionalista, tolerant subsidis a indústries «estratègiques», barreres duaneres o guerres comercials si serveixen per castigar enemics externs o reforçar la identitat nacional, obrint pas a un neomercantilisme de dreta.
Un altre corrent, amb arrels en el feixisme històric i adaptacions contemporànies, aposta per una economia nacional forta, protegida de la competència estrangera i basada en aliances entre Estat, empresaris «patriotes» i treballadors dòcils. Es tracta d’una visió corporativista on el conflicte de classes se substitueix per una «unitat nacional productiva», subordinant sindicats i reprimint moviments socials.
Marine Le Pen i altres partits de l’extrema dreta europea (com Fidesz de Orbán) s’han aproximat a aquest model, promovent subsidis interns, proteccionisme i una crítica frontal al capitalisme financer global, mentre protegeixen els interessos de les grans empreses locals.
En certs contextos, l’extrema dreta no proposa retallades directes a l’Estat social, sinó la seva apropiació i transformació en un aparell d’ajuda selectiva per als «nacionals». És el que s’ha anomenat el welfare chauvinism (chauvinisme del benestar) consistent a mantenir la protecció social, però només per als «autèntics ciutadans», excloent immigrants, minories o col·lectius estigmatitzats.
Aquest model té fort arrelament en països nòrdics (com Dinamarca), on partits d’extrema dreta com el Dansk Folkeparti han proposat preservar l’Estat del Benestar però amb criteris etnonacionalistes.
L’extrema dreta també construeix un relat econòmic conspiratiu: el declivi econòmic es deu a elits[L1] globalistes, immigrants que «roben ocupacions», buròcrates de Brussel·les o tractats com el TTIP. Aquestes narratives simplifiquen fenòmens estructurals complexos en un marc emocional i mobilitzador, facilitant marcs mentals com «ells ens treuen el nostre» que com assenyalen autors com George Lakoff o Ruth Wodak s’estructuren una visió binària: poble vs. elit, nació vs. estrangers, productors vs. paràsits.
Tot i que l’extrema dreta denuncia els efectes perversos de la globalització, no ofereix una alternativa coherent al capitalisme global. Critica la deslocalització, però no proposa una economia solidària o ecològica. Denuncia les grans tecnològiques, però no proposa regulació democràtica ni fiscalitat justa.
De fet, molts dels seus líders (Trump, Bolsonaro, Milei) estan íntimament lligats a oligarquies econòmiques, i les seves polítiques afavoreixen els grans capitals mentre utilitzen el discurs antièl·lit com a façana.
En síntesi, l’extrema dreta no proposa un model econòmic alternatiu al capitalisme, sinó una de les seves versions més brutals, adaptada a la polarització actual. Davant el cosmopolitisme econòmic liberal, proposa una versió identitària i autoritària. I davant l’Estat social clàssic, ofereix un Estat penal i etnonacionalista. Més que una revolució, és una regressió camuflada de patriotisme.
Héctor Santcovsky