Crec que aquest és un llibre de llarg recorregut pels molt diversos temes que tracta i per la visió àmplia i el to únic amb que els tracta. Per això el segueixo proposant com a lectura d’estiu calmada, interessant i sovint divertida. També inquietant, en algunes pàgines. Un periodista de Madrid va dir que coneixia el meu sentit de l’humor però no recordava la ‘retranca’ que va trobar en alguns capítols (que es llegeixen bé en l’ordre que el lector tria). Els temes que són rellevants per les persones i les societats es poden tractar així: amb humor i ironia, a la vegada que amb serietat tècnica i visió cultural, política o ètica. Amb sensibilitat.
Temes del llibre. Cóm manipulen les dades, els proxenetes de la por i la culpa. Cóm fan sevir caricatures de la ciència per vendre motos (inútils tests genètics, de vegades, sanitat privada). Per vendre fal·làcies (“tenim una sanitat pública que no podem pagar”). Temes. El desig humà de ser feliços convivint en llibertat, justícia i civisme. Un estat més amable i eficaç. El bé comú, la confiança, la qualitat democràtica i la qualitat de vida. Les inexplorades “possibilitats de la política real”, útil per les persones. La casualitat i la causalitat. El caràcter imperfecte i problemàtic de la vida. El deure d’analitzar el vas mig ple i mig buit. Els punts cecs. Disfrutar la música i l’esport. Els somnis humanistes i les utopies que assolim. Els costos de la inacció davant els contaminants. La regulació possible, pragmàtica i eficaç, poc sexi. La síndrome de l’intel·lectual melancòlic; o sigui, amargadet. Els biaixos dels científics. Els científics honestos.
Els noms propis de l’“índex de persones” també mostren la riquesa i diversitat del llibre, des d’Adele, Raimundo Amador, Xavier Arbós, Paul Auster i Rigoberta Bandini, passant per Camus, Rachel Carson, Salvador Illa, Kahneman, Messi, Montaigne, Rafa Nadal, Piketty, Amartya Sen, Telemann, Trump o Turgenev, fins Verdi, Wagensberg, Rufus Wainwright, Simone Weil o Amy Winehouse.
En el llibre hi ha, es clar, epidemiologia: una professió i una ciència molt properes als problemes reals de la gent real. Propera per problemes que segueixen potents, vigents, no resolts. Com la relació dialèctica individu-societat. Una de les “qüestions contemporànies eternes”. No vivim en un tub d’assaig. No som ratolins de laboratori (no, no ho som, per molt que ens vulgui amargar l’ultradreta). Les polítiques públiques i privades sobre el conjunt de la població (com ara la regulació dels usos del tabac o dels plàstics) permeten controlar algunes de les causes ambientals i socials d’emmalaltir; així podem disminuir la incidència de nombroses malalties que en part estan causades per aquestes causes..
De manera que en el llibre també hi ha política, però no pas de la partidista. I hi ha federalisme pragmàtic. Es proposen idees elementals com aquestes: les nostres societats són interdependents en escales i magnituds mai vistes. Cap país ni comunitat autònoma pot defensar sola el benestar de la seva gent. Totes les comunitats influeixen sovint en les altres. Les comunitats han de ser coherents amb els efectes que les seves polítiques tenen més enllà de les seves fronteres. Aquests efectes sistèmics són quotidians i potents. La cooperació i la lleialtat són inexcusables. Millorar l’eficiència dels aparells d’estat pot permetre convèncer una petita franja de l’electorat de centre: així podríem evitar un govern d’ultradreta. Podríem evitar les ayuses titelles dels MARs servidors dels Quiróns i el capitalisme depredador. Propostes moderades: sovint hem guanyat un capitalisme no depredador; almenys, no depredador de tot el sector públic. Idees per pensar aquest estiu?
Epidemiología cercana. La salud pública, la carne y el oxidado cuchillo del miedo
Pròleg de Pampa García Molina. Epíleg de Miguel Hernán.
Madrid, editorial Triacastela.
Miquel Porta Serra és metge i catedràtic de medicina preventiva i salut pública. L’atzar de fer 17 anys abans que morís Franco li va regalar ser membre de Convergència Socialista de Catalunya. Aquell compromís, idees i afectes van fer una part de qui encara és. Aquell “Guanyem la llibertat” encara el troba vigent; el llibre mostra per què.