L’apagada del 28 d’abril de 2025 no va ser només un error tècnic, sinó el símptoma d’una transició energètica mal governada. En cinc segons, es van perdre 15.000 MW —el 60% de la demanda en aquell instant— per la caiguda solar al sud-oest, la baixa inèrcia elèctrica i una xarxa sobrecarregada. França es va desconnectar automàticament i Espanya va demanar ajuda al Marroc i Portugal.
El problema no són les renovables, sinó la seva mala integració. Red Eléctrica ja ho advertia: sense emmagatzematge, xarxes reforçades i gestió intel·ligent, la generació renovable desborda un sistema pensat per al segle XX. La dreta ho ha aprofitat per atacar el model, però el que falta és previsió, no sol.
Aquesta crisi mostra la urgència de modernitzar xarxes, crear emmagatzematge a escala i millorar la resposta dinàmica. Tot i liderar en fotovoltaica, Espanya només aporta el 4% de la capacitat d’emmagatzematge d’Europa. En aquest context, haurem d’assumir que conviuran diversos sistemes, i hem d’evitar l´ús de les energies d’origen fòssil i intentar de donar un paper a la nuclear limitat, ja que recordem que no es tanquen per “ideologia” només, sinó perquè tocava revisar la seguretat, la gestió dels residus i el marc normatiu, que les “majors” del sector consideren molt costoses, i el govern d’Espanya, amb tota la raó, no vol repercutir en el rebut de la llum,
Lo que si és cert és que el futur serà segur elèctric i és necessari pensar en aquesta clau. Primer, generació i distribució descentralitzada i interconnectada. Segon, més emmagatzematge, per lo tant hidràulica reversible molt més que el que tenim avui dia. I també de tot tipus d’emmagatzematges: hidrogen, bateries, etc. Tercer, experimentar sistemes alternatius també útils com l’e-metanol. I, sobre tot, xarxes locals i comunitats energètiques, però necessiten acumuladors.
Però una cosa crec que és certa: no hem d’ideologitzar el debat com pretén una dreta obtusa, ni tampoc cedir davant d’una “esquerra” “buenista” que es fonamenta en la més amb la ideologia que amb els projectes i idees.
Tant si volem con si no conviuran sistemes i de fet ja cohabiten. Hem de reduir, per no dir eliminar les fòssils, però hi ha prioritats en l’eliminació: carbó primer, combustibles diversos segons, i cicle combinat en tercer lloc (amb el problema que es basa en gas i ja sabem d’on ve el gas en part). Producció d’energia amb e-metano i bioenergia com intentarà Repsol i altres, amb captura de carboni, però una alternativa cara i complexa. Nuclear, no gràcies, però durant la implantació dels altres sistemes seran necessàries sense ser la panacea. Quarta generació de nuclears (les famoses micro nuclears), però amb anàlisi de costos. Una d’aquestes costa de l’ordre de 4.000 millions d’euros, sense costos de territori i el cost polític que representarà en un país que es caracteritza pel NIMBY (no en el meu pati de darrera).
Solar, eòlica, geotèrmica, imprescindible. I molt, però que molt, emmagatzematge. Primer país d’Europa en solar, només 4% de emmagatzematge en Europa, cal insistir… i això és un mal negoci.
Perquè quan diem cost 0 en un dissabte, no comptem en que no tenim emmagatzematge i si li sumem al cost de les autèntiques renovables aquests números (estimat) es tradueix en un 50% per tots els sistemes que s’han d’implantar i els números no són tan bons d’energia a 0 euros… com el dissabte, o a menys 15€ com el diumenge…..
Concloent, cal repensar la energia, les seves inversions i la seva fiscalitat…. però és més còmode viure, per a tots, amb el model dels 80′, la llàstima és que estem en 2025. Cal, doncs, pensar solució integral, i aquí l’emmagatzematge és clau, per dues raons: per l’estabilitat de la xarxa, que certes renovables – exceptuant la hidroelèctrica – no afavoreixen i perquè amb els nostres problemes climàtics pot ser una gran ajuda en determinats moments. A la vegada cal pensar en que s’ha de repensar la xarxa, fer-la solvent per l’electrificació imprescindible i s’ha de millorar, molt, l’eficiència, la governança i el model de finançament.
I, sobre tot, comptar amb el territori, de manera descentralitzada i de proximitat, perquè necessitem un nou model, que avui no es dona en Europa amb la suficient flexibilitat per prevenir aquestes problemàtiques. És que l’energia ha de ser tractada com a servei públic. Com l’aigua o la sanitat, l’energia hauria de garantir-se amb criteris de justícia i seguretat. Cal potenciar una visió integradora que asseguri la transició i eviti que les decisions fragmentades posin en risc el sistema. La lliçó de l’apagada, en síntesi, no ha de servir per frenar el canvi, sinó impulsar-lo.
Héctor Santcovsky