No puc amagar l’alegria que m’ha produït l’anunci que a partir del curs vinent, el Departament d’Educació farà diverses proves a l’alumnat al llarg de l’escolaritat per detectar els trastorns d’aprenentatge, entre ells la dislèxia.
El meu acontentament no m’impedeix pensar que aquesta mesura arriba tard molt tard, com uns quaranta o cinquanta anys de retard, però benvinguda sigui. Durant tots aquests anys d’escolaritat sense tenir en compte les diverses dificultats de l’alumnat que els costava molt adaptar-se al grup classe i seguir el nivell, quina quantitat d’alumnat s’ha quedat al canaló i el que és més greu sense saber-ne el motiu.
Són molt els relats de l’alumnat que de grans han explicat la seva experiència i records dels seus malsons. Deia que arriba amb quaranta anys o cinquanta d’endarreriment. Veiem el que ha passat durant aquests anys a grans trets: Fa cinquanta anys es negava que existís a Espanya i l’URSS la dislèxia. La primera vegada que ho vaig llegir no ho vaig entendre i intentava trobar alguna connexió entre els dos països: coincidien que tots dos eren una dictadura, però jo en aquell moment no pensava que l’URSS fos una dictadura.
La següent etapa va ser l’escola del moviment de renovació pedagògica amb diverses teories totes molt interessants i que connectaven amb la tradició republicana i plantaven cara a la del franquisme. Eren unes escoles que avui diríem que actuaven amb un cert bonisme o que d’altres han teoritzat com un moviment de laisser faire, és a dir, l’alumnat no madura tot al mateix temps, i ara, encara no està preparat per començar a llegir i escriure com ho feia la majoria de la classe, i qui dia passa any empeny. Quan la Generalitat va tenir la competència en educació va resoldre la quantitat de dèficits que tenia l’escola pública amb tímides normatives i instruccions que a empentes i rodolons han arribat fins als nostres dies, però que no han solucionat les necessitats existents.
La majoria d’escoles tenen personal pedagògic per atendre l’alumnat amb dificultats i un servei extern que atén diverses escoles. Per l’experiència que expliquen els docents totalment insuficients. Aquí voldria destacar un aspecte que m’ha cridat molt l’atenció. A segon o tercer de primària els passaran una prova a tot l’alumnat de la classe, és a dir, reconeixen que el professorat, que no ha estat format en aquesta matèria, no pot fer una selecció de l’alumnat. Curiós.
Hi ha alguns aspectes importants que els he trobat a faltar. Qui farà les proves? Què faran amb les diagnosis? Augmentaran els docents per poder atendre aquesta diversitat existent fins ara al paper i a partir del curs vinent a les aules? I un munt d’interrogants més. Tant de bo, la mesura no acabi al pedregar.
I no puc oblidar les famílies, que a voltes, davant de la no implicació de l’escola s’han d’espavilar a buscar recursos externs.
Tot aquell desgavell és el que diuen que aniran resolent. Només puc acabar dient: ja era hora. Ho celebro.
