La setmana passada, en el Congrés dels Diputats, el Partit Popular va organitzar una trifulga a propòsit d’una proposta legislativa del Govern Sánchez. Com l’esmentada iniciativa podia afectar presos d’ETA, els populars van reprendre el sempre recurrent tema del terrorisme. Aquesta vegada no ho van fer amb paraules i discursos, com sempre, sinó que hi van afegir les fotografies de socialistes assassinats per ETA que el seu portaveu agitava convulsament des del seu escó. Una nova línia vermella era trepitjada. No era el primer cop; tampoc serà l’últim, malauradament.
Els difunts són difunts i se’ls hauria de deixar reposar en pau. Cap a una persona morta hi ha d’haver-hi respecte, record i memòria. La persona que traspassa ja ens va dir en vida tot el que va voler: què pensava, què opinava, on militava. Les fotos que el PP matusserament mostrava eren de socialistes, sí. Doncs si eren socialistes ben segur que no eren de dretes, no hi ha dubte en què no eren del PP i que van combatre democràticament les idees conservadores. Aleshores, què hi fa un diputat de l’esmentat partit treien a la llum les seves imatges i els seus noms? Doncs fer mal. Molestar. Empipar.
Familiars de víctimes i associacions en defensa seva ja se n’han queixat. És el que té la gent decent: que no accepta que el seu marit, germà o fill sigui utilitzat i manipulat.
La història n’és plena, tristament, de persones assassinades a causa de les seves idees, simpaties o afiliació política; i més l’espanyola, amb un reguitzell que arrenca a la Guerra Civil i que acaba amb ETA, passant pels afusellats durant la postguerra i els executats al llarg del franquisme. Totes elles són patrimoni col·lectiu pel que representen de combat contra la dictadura i de defensa de la democràcia.
Aprofitar-se dels que ja no hi són per llançar el seu nom a la cara del teu rival polític no és ètic. Ni exemplar ni edificant. Això també ha passat aquests darrers deu anys sense sortir de Catalunya. El processisme ha proferit frases de l’estil «què diria en Joan Reventós d’estar viu!», «de quina manera es frustraria el Guti si aixequés el cap!» adreçades a socialistes i comuns respectivament. Sentències dites per burxar, per mortificar, per guanyar likes a les xarxes, aplaudiments a determinats digitals i fer-se el milhomes davant de la parròquia pròpia.
En tot cas, podríem formular la pregunta a l’inrevés: què diria Joan Reventós si veiés que la dreta, contra la qual ell tant va batallar, esgrimeix el seu cognom per atacar el partit que ell va ajudar a fundar? Com s’ho prendria el Guti si veiés que els nacionalistes conservadors qüestionen els valors que ell va defensar, com la solidaritat o la justícia social? La Catalunya que ens han volgut vendre durant aquesta dècada passada no és el país que en Reventós i el Guti van somiar: un país sense esquerdes, sense particions, d’una sola societat, on triomfi la convivència, fraternal amb la resta de pobles d’Espanya, solidari amb altres territoris; i sobretot amb unitat civil.
El dia que anem al tanatori a acomiadar algú tots desitgem que «descansi en pau». Però aquest desig no s’ha de circumscriure només al dia del sepeli. Ha de durar per sempre, encara que passin els anys; i usar el seu nom o la seva fotografia per qüestions partidistes no hauria de formar part del joc net, sigui aquest en un parlament, davant d’un micro, en un acte o en un article. Maltractar la seva memòria i reescriure el seu pensament és precisament no deixar-lo descansar en pau.
Xavier Barberà
Filòleg
@xbarberam