El passat 6 de març es van esdevenir dos anys (2022) del traspàs de Pau Riba, cantant català de difícil classificació. Va començar la seva carrera amb el Grup de Folk, que –com el seu nom indica– eren uns musics interessats a reflotar el folklore popular i a adaptar al català cançons de Dylan, de Pete Seegers o de Peter, Paul and Mary. També tenien en el seu repertori temes reivindicatius vinculats amb el moviment americà contra la segregació racial. Aquest grup no pretenia perpetuar-se en el temps (1967-68) sinó posar les bases d’una música més propera a la gent i compromesa amb els temps que estaven vivint. A part de Riba, del Grup de Folk sortiren Oriol Tramvia, Xesco Boix, Jaume Sisa, etcètera.
Durant la recta final dels 60, 1968-1970, Pau es torna més surrealista, més íntim i més poeta alhora; i crea Dioptria, el seu àlbum de referència, del qual en va sortir «Noia de porcellana», buc insígnia de l’esmentat disc, possiblement la seva cançó més famosa i tema que ens ha arribat fins avui amb tota la seva tendresa i qualitat.
Inicialment, Dioptria va ser concebut en dues parts: la I i la II, 1969 i 1971 respectivament. Però de seguida la discogràfica els uní en un de sol sota el primer i genèric nom de Dioptria, sense numerar. Això sí, era un doble LP. Després, quan l’editaren en CD es va respectar la dualitat. De la segona part hi ha dues cançons que van tenir un cert ressò: «L’home estàtic» i «Taxista». Diòptria és realment una entrega eclèctica, doncs té variades pinzellades: jazzístic a voltes, rock progressiu unes altres, trist en algun moment, dylanià a estones…
A Dioptria el seguí Jo, la donya i el gripau, disc també força aplaudit del cantautor. Àlbum molt natural, gravat sense instruments elèctrics. De connotacions hippies, rurals i psicodèliques, presenta algun toc romàntic i cert acostament al country.
Completen la seva discografia, entre altres: Mareta bufona (1970), Licors (1977), Amarga crisi (1981), Transnarcís (1986), Disc dur (1993), Joguines d’època i capses de mistos (1999), Nadalades (2001), Virus laic (2008) i Segona florada (pòstum, 2022). No va ser constant a l’hora d’entrar a l’estudi, com es pot veure, però va mantenir una certa presència al llarg dels anys.
Fa dos anys, quan va morir, òbviament, els mitjans –tant televisions, com ràdios, com premsa, com digitals– van lloar la seva figura i li van dedicar molts minuts, molt espai i moltes pàgines. Però el cert és que en vida amb prou feines se’n parlava, d’ell. Símptoma d’un preocupant oblit de les autoritats i de la dirigència cultural del país. No només amb Riba, també amb altres cognoms d’artistes catalans. Però bé, en tot cas, avui, 24 mesos després del seu adéu, recordem en Pau com el que era: un músic valuós, lletraferit, transgressor i amb una gran personalitat.
Xavier Barberà
Filòleg
@xbarberam