Creat a principis del segle xix amb el nom de Canal de la Serenísima Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón, resolia les demandes per regar les terres de conreu de sis termes municipals. El canal va entrar en funcionament just coincidint amb la instauració del Trienni Liberal. Amb un recorregut de gairebé 17 km i mig i una profunditat que no ultrapassava el metre i mig, el canal comptava amb 16 rescloses i 17 molins amb un seguit de petits ponts que es van anar construint. Les seves aigües venien inicialment del riu Anoia i de la riera de Rubí per portar-les a Molins de Rei on actualment encara existeix la Casa de les Comportes, coneguda també per Casa de les Bombes o Estació de Bombament. Les poblacions de Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Cornellà, L’Hospitalet i Barcelona se’n van beneficiar fent que les terres fèrtils dels seus marges substituïssin els conreus de secà pels de regadiu. Aquests canvis augmentarien la riquesa d’aquestes poblacions atraient treballadors necessitats d’allotjament, el que activaria la construcció de nous habitatges.
El canal segueix regant terres en trams entre Molins de Rei i Cornellà, fins i tot arriben les seves aigües a L’Hospitalet. A Molins de Rei podem veure el seu pas entre el nucli urbà i la serra de Collserola. Del traçat original del canal amb el temps se’n van construir ramificacions no sempre per un ús agrícola sinó industrial, com va estar el cas de la fàbrica tèxtil de Joan Batlló situada a tocar la plaça Cerdà prop del límit municipal entre Barcelona i L’Hospitalet. El canal finalitzava el seu recorregut al costat dels dipòsits propietat de CAMPSA de Barcelona. Amb l’arribada de la indústria i el creixement urbà començava el seu declivi definitiu.
A data d’avui el canal compta amb la protecció de Bé Integrant del Patrimoni Cultural Català originada per l’aprovació d’una moció en el Parlament de Catalunya el 2012 que reconeixia la seva vàlua històrica al temps que instava la declaració com a Bé Cultural d’Interès Nacional. El seu recorregut s’havia de “recuperar” en tot el seu pas pels municipis que transcorre. La forta transformació de la majoria dels terrenys que l’envolten ha portat la desaparició de considerables trams del canal fent impossible la seva recuperació, factor clau perquè no se’l pugui declarar BCIN. Així les coses, a Cornellà el grup L’Avenç del Canal vetlla per recuperar la història del canal, així com el grup Salvem el Canal de L’Hospitalet rescata el seu traçat històric doncs sols en resta el tram de Can Trabal. Alguns municipis, però, han fet els deures. A Sant Joan Despí hi trobem un tram cobert pel Passeig del Canal que incorpora plaques explicatives que l’identifiquen, romanent un tram descobert en un entorn més rural. Així mateix i incorporant Can Camprubí de Josep M. Jujol, a Cornellà es va construir el Parc del Canal de la Infanta seguint el traçat del canal. A Sant Feliu de Llobregat el canal tot i que ja tenia més de 700 metres soterrats en prendre forma de mina, fins fa ben poc encara era visible quan creuava un polígon però les obres ferroviàries han fet que hagi quedat visible un petit tram de poc més de 200 metres.
L’entrada a Barcelona era prop de la plaça Cerdà i seguia el seu curs per Mare de Déu del Port, continuava vorejant la tanca del cementiri (on es veu per on passava) fins el solar ocupat per la fàbrica Rivière que desviaria el seu curs per acabar vessant les seves aigües al Morrot. El tram de Mare de Déu del Port es va cobrir per la demanda veïnal doncs el canal havia esdevingut la claveguera general dels edificis que s’hi havien construït. Aquesta demanda tenia entre les seves veus una de ben coneguda i recordada, la de Paco Candel. Ja sigui per raons de salubritat, de creixement urbà i de creixement econòmic, el Canal de la Infanta és un patrimoni controvertit, poc o molt valorat, per bé que la seva inconstant visualització avui continua explicant la història de dos segles dels indrets pels que transcorren les seves aigües.
Agraïment a Ireneu Castillo i Marc Aureli Santos.
Carme Grandas
Historiadora de l’art
