Estudiant el projecte que Sert va fer per construir la Fundació Miró a Barcelona, en el que va comptar amb l’assessorament d’Aimé Maeght per a qui ja havia fet la seu de la seva fundació a Saint Paul de Vence així com la màxima col·laboració del propi Miró, he recordat un seguit de detalls com que Sert assegurava a Miró que l’emplaçament idoni per a la seva fundació era el Parc de Montjuïc. Són breus fragments que m’han portat a fer una mica de memòria del que van ser aquells primers anys del centre després de la seva inauguració un ja llunyà 10 de juny de 1975, conegut en aquell moment com a Centre d’Estudis d’Art Contemporani, tal i com resaven les lletres retallades majúscules CEAC col·locades damunt la marquesina que protegeix l’accés a l’edifici.
El seu primer director va ser Francesc Vicens, home que ja tenia una interessant biografia de la que en faig cinc cèntims. Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, el seu compromís polític el va portar a militar en el PSUC, òbviament clandestí, formant part d’una cèl·lula molt activa en l’àmbit estudiantil universitari en la que també s’hi trobaven figures com Jordi Solé-Tura i Manuel Sacristán. Fou així mateix director sota pseudònim de la revista Nous Horitzons. Aquella clandestinitat era feble, va ser detingut, jutjat i empresonat a les darreries dels anys 1950. Va poder exiliar-se a París on es formaria com a crític d’art i on aniria colze a colze amb Maria Lluïsa Borràs coneixent de primera ma l’avantguarda artística així com el mon cultural que malauradament tenia poc o gens a veure amb el nostre. El món de la política no li va ser favorable doncs el 1965 amb Jorge Semprún eren expulsats del partit. Però Vicens no va defallir, i en deixar la direcció de la Fundació Miró el 1980 ingressava en Esquerra Republicana. Tot i ser escollit diputat per aquest partit, poc després s’afiliava a Iniciativa per Catalunya aconseguint el nomenament de regidor de Cultura a l’Ajuntament de Barcelona, tot just començant la dècada dels anys 1990.
Lligat a la faceta d’estudiós divulgatiu, una dels llibres que recordo de Francesc Vicens és l’edició d’un dels volums de la col·lecció Grans Temes de l’Editorial Salvat, el dedicat a l’art abstracte i l’art figuratiu. Això m’ha fet recordar que sota la seva direcció va agrupar un important equip de redactors de les veus que integrarien la Historia Universal del Arte de la mateixa Salvat, entre els que s’hi trobaven especialistes com l’Eduard Carbonell, la Maria Lluïsa Borràs o el Vicente Maestre. No deixava de ser un equip de persones vinculades amb el PSUC mentre que l’editorial, amb seu mercantil a Estella, Navarra, tenia els directius membres de l’Opus Dei.
No me n’he pogut estar de rememorar algunes de les múltiples activitats que tenien lloc a la Miró. Cicles dedicats al mim, a la fotografia, sessions de música, les exposicions temporals, les mostres d’artistes més o menys joves a l’Espai B5 125, la celebració dels premis de dibuix. Totes elles responien a la voluntat de Miró que el centre es dediqués a l’estudi de l’art contemporani.
Us ajudaré una mica a recuperar la memòria amb algunes fotografies de les moltes coses que van tenir lloc durant la direcció de Vicens i que van posicionar el centre d’estudis en el circuit internacional. I no puc acabar sense esmentar el viatge que es va organitzar junt amb les revistes L’Avenç i Saber a Nova York per veure l’exposició retrospectiva de Picasso en el MoMA, una visita que seria comentada per en Josep Palau i Fabre, el poeta i escriptor que havia estat molt proper a Picasso, de qui tenia una bona col·lecció d’obres que donaria a Barcelona constituint el gros dels fons del futur Museu Picasso. L’any 1963, quan s’inaugurava el museu en plena alcaldia de Porcioles, per raons polítiques la invitació oficial a l’acte deia que s’inaugurava “la Colección Sabartés” malgrat les donacions prèvies de ceràmiques fetes pel propi Picasso, la seva esposa Jacqueline, o la sèrie de gravats dedicats a la tauromàquia feta pel matrimoni Gili.
Picasso i Miró van mantenir una bona amistat d’ençà que Miró es va traslladar a viure a París, relació que va durar fins la mort del malagueny l’any 1973. Les exposicions dedicades a tots dos des del passat mes d’octubre al Museu Picasso i a la Fundació Miró així ho han posat de manifest.
Carme Grandas
Historiadora de l’art
