La història de la indumentària és tan antiga com les primeres manifestacions que ha deixat l’ésser humà pintades en coves. És evident que les robes, fetes amb pells d’animals, tenien i acomplien la funció de cobrir el cos per afrontar les condicions climatològiques. Si bé el cos femení també es representa nu amb les figuretes de les Venus amb esteatopígia, hem d’avançar a grans passes en la cronologia per veure per primera vegada el cos masculí nu en les representacions d’atletes de la Grècia que celebra jocs esportius. El culte al cos porta l’escultor Policlet a desenvolupar el Kanon, el concepte de bellesa i les proporcions queden definides per a la posteritat. Amb Roma són habituals les escenes en què es representen homes i dones nus, fins i tot en escenes d’activitat sexual. Per primera vegada, tenim constància que el sexe no es relaciona exclusivament amb la reproducció necessària per a la pervivència humana, quelcom que amb el temps canvia per oferir imatges de dones lactants i atributs masculins potents. L’essència del comte de la Caputxeta vermella, menjar i sexe, representada en els trets bàsics de la supervivència.
El Renaixement porta de nou gravats, pintures i escultures amb el cos humà nu esdevenint objecte de recerca, com l’Home de Vitruvi de Leonardo, tot i que imatges com les d’Adam i Eva mostren el sexe tapat amb una fulla com en la pintura d’Albrecht Dürer o el sostre de la Capella Sixtina. Tenim molts exemples de nus masculins en l’art, i força més encara de nus femenins, sobretot en temàtiques al•legòriques com si el paganisme dels déus de l’antiguitat atorgués llicència absoluta o carta blanca als artistes.
Però el segle XIX, el de la revolució industrial, el del naixement dels moviments obrers, el del desplegament del ferrocarril, el de l’Origen de les espècies, és també aquella centúria en què la moral impera en la conducta social col•lectiva que és fàcil atribuir a la imposada durant el regnat de Victòria del Regne Unit, una moral que es contraposa amb les obres de Courbet, com El somni o l’Origen del món. L’art en la França posterior a la revolució no presenta els límits que te en la veïna Albió. Per la seva banda, l’Espanya de la Maja desnuda i de les imatges del Quadern A o de Sanlúcar de Goya, o la de l’Odalisca de Fortuny entra en controvèrsia amb la Font del Geni Català de Barcelona, dedicada a qui fa portar les aigües de Montcada a la ciutat.
La figura del Geni, que corona la font, inicialment s’esculpeix completament nua, però sabem que poc temps després d’inaugurar-se se li tapen els genitals. Encara que sembla que pot ser degut a una moral restrictiva de la ciutadania, doncs la Diòcesi de Barcelona demana a l’Acadèmia de Belles Arts que l’estàtua no sigui un nu masculí, clarament impúdic, “en menys preu de les respectables exigències del pudor”, la realitat ens fa saber que el cobriment procedeix d’una encíclica papal que, qual ordre absoluta, obliga a cobrir el sexe tant masculí com femení en totes les manifestacions artístiques propietat de l’església, quelcom que es fa extensiu en aquells territoris on impera el catolicisme. La controvèrsia entre art i moral pudorosa torna a ser protagonista amb la col•locació d’escultures, majoritàriament de dones nues, destinades a la plaça de Catalunya el 1928. Tot i que forma part de les llegendes urbanes, el fet bàsic és que públicament no s’accepta amb facilitat una temàtica que pot porta. mals pensaments i conductes. Una bonica ironia de la hipocresia d’una societat que viu en una ciutat amb més prostíbuls que escoles, ironia que en forma de drama fa reconvertir l’estàtua al•legòrica de la República en una Victòria, la una completament nua, l’altra amb robes lleugeres que la cobreixen deixant entreveure, però, el seu bust.
Ens podem estendre tant com per omplir pàgines de molts llibres, però aquest és un Àtom, i el tanco amb la reflexió sobre què passa amb aquell versicle del Gènesi que diu “I van obrir-se els ulls d’ambdós, i van saber que estaven nus”.
Carme Grandas
Historiadora de l’art
