Contra els mals auguris habituals, el rànquing World’s Best Cities assenyala que Barcelona ocupa el sisè lloc mundial com a ciutat preferida per a viure i treballar.
La ciutat global s’ha reforçat amb la cimera entre el president de la República francesa Emmanuel Macron i el cap de l’executiu espanyol Pedro Sánchez. El tractat de Barcelona obre una nova etapa en les relacions entre els dos països. El president espanyol ignora una protesta independentista tan minsa com dividida i reconeix en el discurs el caràcter de Barcelona com a ciutat oberta, jove, plural i creativa.
Xavier Trias, alcalde de Barcelona entre 2011 i 2015, amb la bandera de la moderació a les mans i amagant l’estelada, decideix presentar-se a les eleccions de maig i algunes enquestes s’apressen a donar-lo guanyador. L’ànima conservadora de la ciutat es mobilitza.
Jaume Collboni, que ha encapçalat altres enquestes, deixa la primera tinència d’alcaldia per dedicar-se plenament a la campanya i a marcar un perfil propi socialista que bascula entre les perifèries i les classes mitjanes.
Yolanda Diaz apareix a Barcelona com una clara aliada electoral de l’alcaldessa Ada Colau, revifada per l’aparició de Trias en el tauler de joc (amb mi o contra mi) mentre que l’efecte Maragall sembla amortitzat.
Candidatures per a una ciutat complexa, sempre neguitosa, que ha patit amb el “procés” i que aixeca el cap amb noves iniciatives culturals, científiques, tecnològiques. El maig les eleccions permetran conèixer –enquesta inapel·lable- l’estat d’ànim de la ciutadania en moments de dificultats evidents en àmbits que no son només competència del govern local com habitatge, mobilitat, desigualtats o seguretat.
Les ciutats són en permanent transformació perquè canvien les realitats productives, comercials, laborals, els interessos individuals i col·lectius, la pròpia fesomia urbana i sembla obvi que davant els canvis cal adoptar mesures pròpies de cada època i cada realitat cultural. Barcelona ha demostrat en les crisis econòmiques, socials, sanitàries o institucionals, que és una ciutat resilient. Es la resiliència la que permetrà abordar també exigències vinculades al canvi climàtic com la mobilitat sostenible tot tenint ben present el caràcter articulador de la ciutat respecte al conjunt del territori.
Barcelona s’ha de preparar per a un nou temps que necessàriament haurà de ser metropolità tot i les dificultats d’abordar a fons aquesta qüestió. Cada dia 700.000 persones que viuen a la regió metropolitana entren a treballar a la ciutat i 300.000 marxen per treballar fora. Ni mobilitat ni habitatge tenen solució sense visió metropolitana.
És capital de Catalunya, però sembla que a cops Catalunya no es vulgui reconèixer en aquesta urbs mestissa i viva que vol jugar un paper a Espanya. La realitat és dura per totes bandes: entrevisten a Miquel Iceta al programa “La hora cultural” de TVE i el ministre encara ha de justificar perquè Barcelona rep el 2022 i 2023 una partida de 20 milions d’euros en concepte de cocapitalitat cultural i científica acordada en temps del president Zapatero i que el PP no havia activat mai. Resiliència.
Rafael Pradas
periodista
@RafaelPradas
