Tinc 24 anys i en fa uns 8 que tinc un compte a Instagram. Després de resistir-m’hi durant força temps finalment hi vaig entrar per una barreja de curiositat i de pressió social. Sembla que ser adolescent o jove sigui sinònim d’estar a Instagram, i crec que no hauria de ser així. En tot cas, recordo que vaig ser dels últims estudiants de la meva classe de Batxillerat a baixar-me l’aplicació al mòbil i crear-me un perfil. Si vaig tardar tant de temps a accedir-hi va ser perquè em costava entendre (encara em costa) que visquem més pendents de compartir la foto amb els nostres seguidors que no pas de viure el moment present amb la nostra família o les nostres amistats. A més, aquesta realitat s’ha aguditzat força amb l’aparició de les stories (són fotografies o vídeos que tenen una durada de 24 hores).
Tanmateix, no tot és negatiu. Ni de bon tros. Aquesta aplicació és una eina magnífica per a les empreses, les institucions, els mitjans de comunicació, les entitats, els càrrecs polítics o les figures amb notorietat pública perquè els permet estar més a prop dels seus consumidors o seguidors, comunicar la informació d’una manera més ràpida i directa i interactuar amb possibles clients o persones amb algun tipus d’interès en comú. També és un instrument molt útil per conscienciar sobre situacions d’injustícia social, política i econòmica i per denunciar vulneracions de drets humans. Sense anar gaire lluny, la xarxa social d’origen nord-americà ha estat molt emprada per les dones d’Iran per visibilitzar l’opressió que pateixen.
No obstant això, a bona part dels joves Instagram ens ha fet molt dependents (per no dir esclaus) del que pengen les persones a les quals seguim. Segons l’Estudi de Xarxes Socials de IAB de l’any 2022, la mitjana de temps diari que hi estem mirant o publicant contingut és de més d’una hora. Qui els escriu aquestes ratlles és el primer que s’hi està cada dia una bona estona. Però després de donar-hi moltes voltes he decidit posar una mica de fre al temps que dedico a aquesta xarxa social. Tots i totes intentem posar-hi la nostra millor versió (o aparença) malgrat que moltes vegades estiguem decebuts, enfadats o capcots. I és trist perquè això ens resta autenticitat, justament la que sovint no tenen les xarxes socials.
