NOSA

Tothom ha viscut l’experiència: “Nen, no guixis a la paret”. I el nen fa una nova ratlla. “Nen, no hi tornis…”. Però ell tossut. Fins aquí res que surti de la normalitat més habitual.

Quan la rebequeria amplia el seu àmbit d’actuació, per exemple en una associació, la cosa comença a ser un pèl més greu: el grup, sempre necessitat de l’esforç positiu que hi aporten els membres, ha de dedicar una part de l’energia a corregir les atzagaiades dels que senten l’impuls irrefrenable de fer nosa. El mateix passa amb els qui enreden a les classes. Tirant paperets al clatell del veí, fent moneries i sorolls durant l’explicació del professor, o bretolades a les xarxes socials, obtenen l’admiració d’una bona part de les ànimes de càntir que el rodegen, mentre els companys que volen aprendre i tirar endavant el curs queden frustrats i marginats de la festa.

Si continuem ampliant el terreny, quan la nosa afecta a tota una nació, el tema és veritablement greu. Nosa, destorb, entrebanc, esdevé la vocació d’acció pública d’una sèrie de personatges innecessàriament inflats per seguidors enfervorits i mitjans sensacionalistes.

En la majoria dels casos, la nosa és la seva única acció rellevant, hi dediquen tots els seus esforços. No creen, no aporten res al conjunt, només destorben tant com poden. Per què? En primer lloc, per un afany de notorietat. Fugint de la grisor de la tasca quotidiana de les formiguetes que va empenyent el país endavant, sobresurten amb arrogància pels estirabots mediàtics. Aleshores són acollits amb delit pels qui se senten incòmodes en la seva situació actual, per la raó que sigui. Evitant qualsevol anàlisi de pros i contres, adopten la via fàcil d’aplaudir les destruccions causades pels caps de brot tòxics, apartant les mans de la sempre feixuga construcció del bé comú.

En segon lloc, per incompetència manifesta. La gestió de la col·lectivitat requereix una bona dosi d’humilitat i esperit de servei, de les que no tothom n’està dotat. També d’una capacitat d’anàlisi i gestació de propostes, que comportarien un esforç que no es vol (o no s’és capaç) aportar i, sobretot, un risc d’equivocar-se, fet que no pot admetre una ànima que es considera de nivell superior. No sent capaços d’aixecar res, opten per enderrocar el que hi ha.

Avui, amb l’altaveu dels mitjans i les xarxes socials, cada cop prolifera més aquests tipus de toxicitat populista, la d’aquells que ni mengen ni deixen menjar. Que com més se’ls hi recrimina el seu paper d’erosionar la convivència, més creixen. No cal dir que l’efecte és altament nociu, verinós, quan assoleixen quotes rellevants de poder, com ens mostren els efectes de l’acció d’un Trump, un Bolsonaro…, o un Torra o una Borràs. Fins i tot, en molts casos, el dany que el seu treball de corcó causa, va en perjudici de les seves pròpies ideologies, com hem vist a casa nostra els darrers anys. El procés, enfortit per la desídia i la poca traça d’un PP enrocat, està sent destruït pels qui se n’atribueixen el lideratge.

Hi ha solució? Deixeu-me apuntar-ne una: PORTES GIRATÒRIES PER ALS ELEMENTS TÒXICS. A Europa hi ha una tendència creixent a demanar solidaritat a les grans companyies, siguin aquestes energètiques, financeres o de serveis. Es parla d’impostos específics que ajudin a superar la gravíssima crisi que es viu i que es preveu dura i llarga, cosa que encara enfortirà més el missatge disruptiu dels abanderats de la nosa. Doncs bé: se’ls podria demanar, o exigir, a les grans empreses que acullin en el seu si aquests personatges tan peculiars? No caldria que fessin res, les corporacions són intel·ligents i no volen destorbs; només caldria un sou adient, potser un despatx amb finestres àmplies, i un ordinador on poder jugar a destruir castells imaginaris. Tot plegat no gaire onerós per les empreses, si ho comparem amb el mal que deixarien de fer al global de la societat. Algunes fa anys que ho fan, i no els ha anat malament.

Això sí, amb una condició: les portes haurien de ser en un sol sentit, com les de la sortida d’alguns recintes amb entrada de pagament. Caldria el compromís de no tornar a aparèixer en l’àmbit de la política i la gestió pública. Imagineu que els qui se n’encarreguen amb bona voluntat poguessin dedicar tota la seva força a cercar el bé comú i no a reomplir els forats que els han deixat els corcs? Si: Portes giratòries per a tothom!

I bon vent i barca corcada!

Antoni Cisteró

Enginyer Químic, llicenciat en Filosofia, diplomat en Sociologia i escriptor

Autor de “Participar hoy”

One thought on “NOSA

  1. Genial la idea de les portes giratoris només d’anada. Només tinc un dubte i és el saber si les gran empreses tindran la capacitat suficient per absorbir l’enorme quantitat de polítics que fan nosa.

    Esperem que si. Salutacions

Deixa un comentari