Els passats dies 6 i 7 de setembre es van complir 5 anys de les lamentables i esfereïdores sessions al parlament de Catalunya La majoria independentista volia aprovar dos documents que pretenien que fossin lleis, la regulació del referèndum de autodeterminació i el document denominat de transitorietat jurídica i fundacional de la República. Noteu que no parlo de lleis, no ho són, no ho van ser mai. Contra la voluntat del secretari general del Parlament i dels lletrats, per mandat personal de la presidenta Carme Forcadell es van publicar en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC). Recomano la seva lectura per saber de què anaven i què pretenien. El primer document es publicà al DOGC 7449 Annexe de 6 de setembre de 2017 i el segon en el DOGC 7451 Annexe de 8 de setembre de 2017. Com no podia ser d’altra manera el Tribunal Constitucional les va declarar inconstitucionals.
Hem recordat aquest fets per tenir en compte què passa quan una majoria parlamentaria, que no social, llença per la borda la Constitució Espanyola i l’Estatut de Catalunya com a marcs de convivència acordats, i imposa la seva fantasia menystenint el debat i l’opinió d’aquells que no pensen igual. Els que van promoure aquets fets lamentables obvien, hores d’ara, el seu recordatori i no se senten orgullosos. Es podia haver fet millor, diuen. Els més radicals continuen reiterant les seves lletanies i reivindiquen la impecabilitat democràtica dels fets.
Igualment, ara es compliran 5 anys, dels també lamentables fets de l’1d’octubre de 2017. Una data i uns fets que no podem obviar dirigint la mirada cap a un altre lloc.
El referèndum que es va pretendre fer l’1 d’octubre no disposava de cap garantia de dret positiu ni complia amb els requisits demanats per la Comissió Europea per la Democràcia pel Dret (Comissió de Venècia) òrgan consultiu del Consell d’Europa. Dues missions d’observadors internacionals, promogudes pels responsables del referèndum, tampoc van avalar la consulta.
La realitat és que molta, molta gent de bona fe, confiant en els seus líders i esperonada per insistents missatges d’una Catalunya més pròspera separada de la perversa i repressora Espanya i de que la Unió Europea avalava el procés, van acudir a votar. Altres van acudir a votar convençuts racionalment de que la independència era el millor per tots. A darrera hora, altres van votar indignats per la demostració de força desproporcionada de les forces de seguretat de l’Estat.
De manera irresponsable, es van utilitzar problemes reals, mitges veritats, mentires descarades, dificultats dels contraris a la independència per accedir als mitjans de comunicació, manca de debat per construir una idea romàntica, però irreal. El resultat ha estat la manipulació de l’opinió i de la voluntat de les persones amb bones intencions. Recordeu que uns anys abans, Jordi Sánchez en una reunió de periodistes, va reconèixer of de record que no hi havia una voluntat certa d’assolir la independència de Catalunya. Es tractava, va reconèixer, de tensar la corda amb el govern espanyol per obtenir rèdits. En definitiva, un predomini de les emocions en detriment del pensament racional, de l’avaluació el més objectiva possible, de les circumstàncies i les dades. I en l’acció política el predomini de les emocions resulta letal.
Llegeixo Informe sobre Catalunya, Una història de rebel·lia de l’ historiador José Enrique Ruiz-Domènec. Cita que Arnau de Vilanova (segle XIII i començaments del XIV) va orientar als reis hereus de Pere el Gran en les seves disputes per l’herència. Arnau de Vilanova, metge de prestigi, astròleg, teòleg, preocupat pel paper de les emocions escriu l’obra Speculum Medicinae i constata l’enuig d’un poble sotmès a tensió com a arrel d’una psicopatologia que afecta tant la vida dels individus com l’ordre social. Arnau traça el camí per transformar la rauxa en seny, diu Enrique Ruiz-Domènc.
Per part dels responsables del govern de l’Estat l’1 d’octubre va ser la culminació de la desídia, la irresponsabilitat, la manca de reflexió en base a la informació, excés de frivolitat i,en definitiva, absència total d’intel·ligència política en tota l’extensió del seu significat. El desplegament de les forces de seguretat i la utilització totalment injustificada i desproporcionada de la violència en un situació com aquella, encara va agreujar més la situació ja prou tensa. Se’ls titllava de fàbrica d’independentistes. Dona la sensació que també els responsables de l’Estat es van governar per les emocions actuant de forma impulsiva i no reflexiva.
Plantejo una ucronia. Què hauria passat si davant de l’anunci del referèndum de l’ d’octubre les autoritats de l’Estat no haguessin enviat policies i no haguessin utilitzat la violència?. A misses dites resulta fàcil especular, però m’atreveixo a dir que no hauria passat gran cosa. El referèndum no gaudia de cap tipus de reconeixement i legalitat, enlloc es podrien reconèixer cap tipus d’efectes legals, no hi havia garanties de cap tipus, els que van anar a votar indignats per la violència s’haurien quedat a casa, un cop acabada la festiva performance tothom hauria tornat a casa seva i aquí pau desprès glòria. Però l’Estat regalà als promotors del referèndum el spot publicitari que necessitaven. L’Estat mossegà l’ham
Per tant recordem l’1 d’octubre de 2017 per tenir en compte els errors, les inutilitats d’uns i altres i evitar-les en el futur. Amb aquesta experiència refer ponts, recosir la nostra col·lectivitat i prendre forces per preocupar-nos pels problemes reals.
Ara, jo no recordo cap mandat, senzillament perquè no hi va haver. Alguns mantenen la seva memòria en la cinquena dimensió.
Manel M. Sanz
Membre de la Junta de Federalistes d’Esquerres