A la primavera de l’any 2014 vaig tenir la sort de poder anar a l’Iran. No sabia com aguantaria anar tot el dia amb el cap tapat. Les meves veïnes marroquines em van dir on podia comprar mocadors molt grans i com me’ls podia posar per tapar tots els cabells. Hi ha una manera de posar-se’l per aconseguir-ho. Una altra és una mena de diadema elàstica que els amaga sense pietat. Vaig anar només amb els mocadors. L’avió d’Istanbul a Teheran anava ple de dones. Minuts abans d’aterrar, terrabastall a bord. Totes ens aixecàrem i començà la dansa de la invisibilitat amb el drap que tapa els cabells que tant incita els homes. A altres terres musulmanes es pot circular sense mocador, vol dir que les interpretacions són molt sui generis, això sí, sempre interpretades pels aiatol·làs i si són de turbants negres, millor.
Vam observar un país preciós amb ciutadans desitjosos d’establir converses amb els estrangers. Parcs amb famílies berenant, que et convidaven a compartir, que ens vam fotografiar amb ells, que reien malgrat les adversitats… Fa molts anys que segueixo les notícies de l’Iran: les execucions, els assassinats a comissaries, les fuetades a les dones que lluiten per canviar l’statu quo,les gravacions als terrats sense vels… I malgrat totes aquestes dificultats, la vida artística és rica i plena, en la majoria d’àrees artístiques. El cinema es grava en clandestinitat. Les pintures arriben als domicilis dels compradors sense veure’ls… Les dictadures estimulen la imaginació. Ho hem viscut, però preferim la llibertat. També recordo la por de tothom quan van arribar al poder els aiatol·làs l’any 1979 amb ajuda dels EUA. I les imatges que es poden veure a Internet de l’Iran dels anys setanta, semblen els carrers de qualsevol ciutat europea… Vaig veure dones amb el xador negre, d’altres generalment més joves vestides amb roba ampla de discrets colors. Moltes dones portaven el mocador una mica enrere i ensenyaven alguns flocs de cabells i nosaltres encara més enrere en solidaritat. Eren anys de permissibilitat. A Teheran i Isfahan vaig veure dones joves vestides molt modernes amb diverses capes de roba ampla, una mica llarga i una gran bossa de cuir creuada. El conjunt era de diferents tonalitats de color beix. Molt innovador. Vaig imaginar que era la indumentària de la resistència i empoderades del futur.
Més de trenta morts reconeguts, vol dir que potser molts més i les revoltes més importants en anys. La majoria de joves han nascut després del cop d’estat i res tenen a veure amb aquells carques. Diuen que fins que no s’atura el Gran Basar de Teheran no hi ha canvis. Haurem d’estar alertes i mentre podem veure, si no l’heu vista, la peli PERSÈPOLIS o llegir el còmic del mateix nom. Val molt la pena o les pelis de Jafar Panahi empresonat o les Abbas Kiorostami entre d’altres. I els assassinats continuen.
