Fa una setmana escassa que es va celebrar el Ple Monogràfic de la Joventut al Parlament de Catalunya. Aquest esdeveniment, que no succeïa d’ençà 2013, era l’esperança de milers de joves per redirigir una generació perduda a conseqüència d’una successió de governs independentistes buits i sense projecte cap a un futur on els temes rellevants pel jovent tornessin a l’agenda política.
En aquells dos dies vam poder veure de tot. Per una banda, l’esforç i el treball d’aquells i aquelles que, lluny de girar l’esquerra als i les joves, els hi estenen la ma i els hi dónen veu a les institucions, permetent-los portar propostes concretes i factibles en matèries com treball, transport, habitatge o salut mental. Propostes que no entenen de territori, sinó que engloben tot el país i dónen força a la idea d’una Catalunya plural, oberta, igualitària i que no deixa ningú enrere.
Per l’altra, també vam poder apreciar la inacció i el desinterès ja habitual del govern de la Generalitat i dels grups amb qui voten, aquells l’única fita dels quals és intentar desvirtuar la política tot portant a l’agenda temes intranscendents i buits de contingut i deixant de banda aquells que milloren la vida dels i les joves. L’exemple clar el vam trobar el dia 12 de maig, en ERC, Junts i VOX van votar conjuntament en contra de l’obligatorietat en la remuneració de les pràctiques formatives, l’eliminació de les taxes a la Formació Professional, el foment de l’esport femení o l’impuls en la lluita contra la pobresa energètica.
Val a dir, però, que tot i la resistència al progrés d’aquests grups, el jovent va aconseguir la gran fita d’aprovar un paquet de mesures en matèria laboral que permetran lluitar d’una forma activa contra l’atur juvenil, la discriminació laboral i a favor de la conciliació de la vida familiar i laboral, d’entre altres temes.
Els últims 11 i 12 de maig, doncs, els i les joves vam guanyar drets, però no vam avançar tot el que vam poder. Hi ha un ampli marge de millora, però només ho podrem aconseguir de dos formes: o bé el govern que porta una dècada perduda entra en raó o bé els i les joves ens decantarem per l’única alternativa, aquella que mira per tothom i no deixa ningú enrere. Ara, la pilota és a la seva teulada. Decideixin, govern Aragonès, dexideixin.
Raül Martínez
Treballador Social
