La pedra

Diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades en la mateixa pedra. Siguem correctes: L’home i la dona són els únics animals que ensopeguen dues vegades en la mateixa pedra. Els animals, del gènere o espècie que sigui, gairebé mai. Pot ser que els hi passi en el brogit d’una baralla o una persecució, accidentalment i involuntària. El que és segur és que mai, mai, en el seu particular bramul, bram, lladruc o miol, mai declararan, arrogants, que hi tornaran a ensopegar. Bé, no seguim per aquí, en aquest sender ja hi hem ensopegat massa vegades.

Volia portar la reflexió cap a la darrera ensopegada planetària d’aquest espècimen que en diem “home”: la pandèmia, una morrada còsmica que ens va obligar a corregir el rumb i molts hàbits de la nostra vida, la particular i la social.

En primer lloc, almenys en aquesta, intentem no tornar-hi. La fal·lera hostalera dels nostres governants fan que s’hagi optat per pensar que ja no hi ha risc, que the pandemic is over, emprant l’astut mètode de no comptar els contagis i no comunicar els decessos. No cal dir que és una mostra palpable que l’astúcia és un tret consubstancial dels líders més nostrats. Així, si hi tornem, argumentaran la filigrana de què no hem tornat a ensopegar, és que encara no ens havíem aixecat.

Sigui com sigui, aquesta caiguda col·lectiva va ser una trompada fortíssima, que va portar conseqüències i canvis en la nostra dinàmica personal i social. Veiem alguns exemples:

EL TEMPS: Tancats a casa, vam haver d’aprendre a administrar un temps que ignoràvem posseir. S’hagueren de replantejar moltes rutines i se n’adquiriren d’altres. Ara que la COVID is over, potser algunes podrien ser incorporades com a vàlides ara i en el futur: la lectura, per exemple. Al llarg dels anys hem anat acumulant rutines que no sempre són necessàries i sovint perjudiquen altres que ignorem per falta de temps. Si és clar que la distribució temporal durant el confinament no s’ha de repetir, també és veritat que alguns dels seus trets poden ser-nos útils en la nova vida “normal” que encarem,

LES RELACIONS: En el punt àlgid de la pandèmia, moltes relacions es varen estroncar, mentre d’altres s’intensificaren. Ara, en tornar a replantejar les nostres relacions grupals, potser algun dels elements que ja no ens feien el pes poden continuar oblidats, mentre que algun de nou, creat per la necessitat d’evitar l’aïllament, ens serveixi també en el futur. Nous grups es crearen amb finalitats que no haguéssim imaginat mesos enrere, amb resultats que no hauríem de prescindir-ne simplement perquè “ja estem salvats”. Recordo, per exemple, un que es formà per intercanviar diàriament poemes (habitualment haikus) entre una dotzena de membres. Va funcionar durant més d’un any, però amb les primeres sortides al carrer, s’esvaí. Realment els seus membres ja no tenen una estoneta per pensar tres versos? N’han perdut el gust? Veient en què empren ara el temps que requeriria aquell esforç que només fa un any els donava tanta satisfacció, se senten cofois?

ELS COL·LECTIUS: Aquesta reflexió es pot veure extrapolada a les dinàmiques i les tècniques que hagueren de desenvolupar els col·lectius, noves, adquirides amb esforç, i que ara sovint s’obliden per tornar a les pràctiques anteriors al 2019: reunions interminables, manifestos enrevessats que només llegeixen els seus redactors… La pandèmia obligà molts a adquirir una mínima destresa en diverses eines de les xarxes socials. Mantenen el seu ús? Ningú diu que no s’hagin de fer trobades, benvingudes siguin, però no haurien de ser motiu d’excloure la possibilitat de trobades on-line, per zoom, meet o whatsapp, per exemple, que permeten molta més agilitat d’agenda, convocar gent ubicada lluny, i fins i tot deixar-ne una gravació per a ús d’altres o record en el futur.

Va ser una oportunitat única. Mireu si no la por que s’està generant en l’ambient per la recent adquisició de Twitter per part d’un sonat que té de tot menys sentit d’esquerres. Sobre aquest tema, acabo de llegir un llibre recentment sortit a França (crec que aquí encara no): TOXIC DATA, de David Chalavarias (Paris, ed. Flammarion), que a la seva pàgina 9 diu: “Cal plantejar-se la profunda transformació dels modes de producció i de circulació de la informació a l’era numèrica. Des de fa una generació, aquesta transformació no fa més que accelerar-se. Homes polítics i empreses s’han adaptat ràpidament. Per contra, la ciutadania, que han d’adaptar-se constantment a les darreres innovacions en matèria de comunicació i de tractament de dades personals, s’han quedat netament enrere. La situació no és menys preocupant pel costat de les lleis que han de regular la utilització d’aquestes innovacions. I el retrard no cessa d’ampliar-se. Mentre aquesta fossa perduri, les democràcies continuaran derivant vers el populisme”.

Vam tocar les vores! Vam tenir el temps del qual no disposàvem abans!, i alguna cosa es va avançar. Però molt em temo que, tornats a la normalitat (en el món d’avui, l’expressió és sarcàstica), ens n’hem oblidat. Tornem a acontentar-nos amb un like, com a molt amb un comentari a l’amic de Facebook. Mentrestant, les empreses generen ginys cada cop més complicats i afinats en la tasca de xuclar-nos les dades; els governs legislen a pilota passada, i els populistes de tota mena i color fan el seu agost utilitzant aquelles davant la inòpia d’aquests.

I em pregunto: Si qui ens vol abduir (per entendre’ns la dreta populista d’aquí, d’allà i d’arreu) fa servir xarxes tecnològiques per escampar rumors, mentides o veritats esbiaixades; per què les opcions democràtiques (que, en la meva opinió, és on habita l’esquerra) no empren el mateix esforç, personal i tecnològic per escampar veritats, i els raonaments sobre elles? On és el contrapès al QAnon? Si en Putin va ajudar alguns sàtrapes occidentals, qui amb recursos els posarà al servei del bé comú? I, en petita escala: podem nosaltres aportar el nostre gra de sorra, en el dia a dia, potser amb algunes de les coses apreses durant el confinament?

Em temo que han estat dos anys perduts, però potser encara hi som a temps. I si pot ser, que no calgui esperar la següent ensopegada, sigui pandèmia, guerra o crisi, per reflexionar sobre com evitar les mateixes pedres en el futur.