Hi haurà persones que els hauran viscut o els recorden, ja sabeu que cada cop tenim més gent gran centenària. Els «vint» del 20 els tenim present molts de nosaltres per la projecció joiosa de les pel·lícules i tot tipus de producció cultural de la època. Els varen batejar com els «anys bojos» o «anys daurats» per que, desprès de la primera guerra mundial els països guanyadors varen viure una època de creixement econòmic i de progrés social i cultural: esplendor a les arts amb la música de Louis Armstrong y Billie Holiday i la irrupció del xarleston, una varietat del foxtrot, que va néixer al mateix Charleston, a Carolina del Sud.
També en pintura i escultura varen emergir diverses tendències, el surrealisme amb més força, amb exponents espanyols com Picasso i Dalí, Duchamp, Modigliani o André Breton. L’obra Ulises de Joyce va ser, per a molts, l’obra literària en anglès per apreciada del segle XX. Però també pel·lícules com Metròpolis de Fritz Lang (1.927), mostren una societat dividida entre les elits de propietaris d’habitatges i espais urbans i el conjunt de treballadors que, sota terra, els mantenen. En quin any? 2.026, només d’aquí a 5 anys!
El mon de la comunicació és el que ha sofert un canvi més radical en aquest segle. Als vint del 20 es va popularitzar l’ús del telèfon (només per parlar, si); els electrodomèstics i els cotxes per a ús comú, encara a l’abast d’uns pocs. El fordisme es va fonamentar en aquella producció en serie que feia de la classe mitjana emergent un consumidor perfecte, amb uns objectius homogenis alineats amb el mercat i una seguretat en el futur que permetia la seva consolidació com a classe social. La BBC s’inaugura a primers dels vint i fa la primera emissió de televisió el 1.927. Molts costums quotidians canvien, i un segle més tard, ho veiem amb certa ironia… les dones comencen a fumar com a signe d’alliberament (!) i a tallar-se el cabell per la nuca. Els homes comencen a afaitar-se i deixar enrere les llargues barbes, en pos d’un aspecte més juvenil que marca la cultura de la imatge personal que dura tot el segle XX, amb diferents intensitats.
L’entrada de la Llei Seca als Estats Units marca un canvi substancial en els hàbits de la ciutadania i, com sabem, desencadena un mercat prohibit que deriva en el que han expressat amb detall i encert diverses obres cinematogràfiques com «Los intocables (1.959) i «Érase una vez en América» (1.984) Aquesta eufòria històrica de només deu anys de durada finalitza, com sabem, amb la caiguda de la bossa a Wall Street el 1.929 i l’inici de la «Gran depressió» dels anys trenta.
Però mentre una part del món vivia aquest període amb eufòria, la resta de països que havien participat a la Guerra es trobaven enfrontats a una lenta recuperació. A Europa central apareixen líders d’extrema dreta, com també a Itàlia emergeix Mussolini, a Portugal Antonio de Oliveira o a Espanya Miguel Primo de Rivera. Mentre tant, l’Europa de l’Est i part d’Àsia anava consolidant un nou ordre oposat a l’occidental: el comunisme i l’origen de la Unió Soviètica.
I, deixant de banda el que va significar la Segona Guerra Mundial, amb el component de «revenja» respectes les pèrdues patides i el conseqüent sentiment d’humiliació i ràbia reprimida; la implosió de drets i llibertats que van il·luminar els anys 70 i que van fer quallar reivindicacions de majories i minories i la construcció de sistemes de benestar, si be asimètrics a Europa i els Estats Units; la caiguda del mur de Berlín i el desmembrament de la Unió soviètica amb les fallides elementals de drets humans o les més recents onades migratòries amb enorme rellevància per l’equilibri europeu… Deixant de banda tot això, que ja és complicat… ens trobem en uns nous anys 20, un segle més tard, enfocant cap a 2.030 tenint com marc universal els Objectius de Desenvolupament Sostenible, que aborden amb decisió grans reptes mundials com la lluita contra el canvi climàtic o la eradicació de les desigualtats socials i la pobresa de la població.
Serem capaços en els vuit anys que queden per aquesta fita d’assolir algun dels objectius que, Declaració darrera Declaració, bones formes i intencions, marquen un calendari decisiu per al planeta i la espècie humana? Certament, un segle ha donat per a molt en la defensa de causes de minories, en assoliment de drets individuals i col·lectius, en la emergència de les noves potencies orientals instal·lades amb tota soltura en el capitalisme que abans depreciaven.
Però el món del treball està en unes condicions de fragilitat, amb unes necessitats de reforma en la seva estructura, rol dels treballadors i treballadores, sistemes de producció sostenibles i totes les externalitats que això comporta, que ens ha agafat per sorpresa desprès de la crisi de 2.008 i no acabem d’encetar per on i cóm s’han de fer les reformes. Recuperar el que teníem a principis de segle no sembla viable ni realista, així que ens cal un nou ordre en el sistema de treball -i de prestacions complementàries- que deixi clares les línies d’acció pels propers trenta anys o més i integri les noves necessitats socials i les oportunitats que representa la tecnologia per formular estratègies solvents de cara a les empreses del futur.
En segon lloc, el clima seguirà canviant i hem de seguir fent esforços per evitar-ho o minimitzar les seves conseqüències sobre la biodiversitat, l’estat de la natura, i l’impacte que tot això te sobre les persones. La fragilitat posada en evidència per part d’un virus ens fa posar al davant de totes les prioritats la preservació de la vida, amb capacitat d’antelació, cooperació entre la ciència i les polítiques, i estabilitat en aquestes. No és una despesa innecessària: és una inversió ineludible, que te molts fronts, que requereix voluntat política ferma i coratge en les mesures a aplicar, connivència amb la ciutadania i cooperació internacional. Una política d’alçada que no pot quedar en mans de parts interessades ni gestors ineficients.
Un darrer i preocupant aspecte per arribar a 2.030 amb el cap ben alt és el de la qualitat democràtica, la preservació i millora de les institucions que han funcionat fins ara i potser requereixen una restauració i actualització per seguir servint als valors democràtics que ens han funcionat fins ara; millorar-los, compartir-los amb la ciutadania, fer-los transparents i diàfans. Unes èpoques obscures de corrupció generalitzada, de «mala política» han facilitat en els darrers decennis la creació de corrents d’extrema dreta que s’emparen sempre sota la ombra del malestar general per oferir solucions màgiques que mai no es compleixen i que desacrediten a les forces polítiques democràtiques que sí ho estan intentant solucionar. Ens cal revertir la educació ciutadana cap a l’excel·lència, a les escoles i les universitats, per no donar cap pas enrere en el pensament crític que va caracteritzar els anys 80 i 90 del segle passat i va facilitar la creació d’una societat civil forta i compromesa. La que necessitem per arribar a un 2.030 millor que el del segle passat, per superar les temptacions d’alguns al provocar una guerra atemporal per a raons econòmiques, si, però també polítiques, volent sotmetre a tota Europa a la tirania del consum energètic. Vuit anys per endreçar els camins i seguir saltant obstacles que eviten la equitat i el progrés universal. Apleguem forces per no caure en la desesperança, per que la majoria som més i som millors.
Isabel Sierra
@IsabelSierraNav
Psicòloga
