Apunts a propòsit d’una invasió

Hi ha una dita periodística que diu: «la primera víctima d’una guerra és la veritat». Diu la «primera», no «la més important»; i és ben cert. L’agressor, abans no comença les hostilitats, orienta la seva ciutadania creant un relat que li sigui favorable. Ho fa amb dinàmiques bo-dolent, blanc-negre, just-injust, on allò propi és bo-blanc-just i allò aliè és dolent-negre-injust. Un cop els trets, els míssils i els canons es posen en marxa, és evident que les víctimes principals són els morts, els ferits i els desplaçats. En aquest cas, és Ucraïna qui les posa. Després, al cap de poc temps, les parts afectades són les empreses, les botigues i els negocis; per tant, els treballadors. Però amb la invasió d’Ucraïna han emergit dues víctimes més.

Per una banda, la cultura, un àmbit que hauria d’estar exempt de perjudici en un litigi bèl·lic. Sempre hem entès que la cultura és l’antítesi de la guerra, doncs ens aporta bellesa, coneixements i universalitat. Però vet aquí que veiem impotents com l’artilleria russa destrossa museus i monuments ucraïnesos, fent un mal irreparable als béns culturals que el passat ens ha ofert i que el futur ja no veurà. Com també observem que a Occident es tanquen les portes a la cultura russa, amb desmantellament d’exposicions, amb anul·lació de contractes i amb suspensió d’activitats. Una decisió respectable, com totes; però discutible i opinable, com tantes altres. En tot cas, fent un exercici de memòria, no recordo que es fes res semblant quan Estats Units va envair Afganistan o Iraq, violacions de fronteres que van mobilitzar i indignar mig planeta, per cert.

Per altra banda, els ciutadans russos que viuen arreu del món; i no em refereixo als oligarques ni als «nous rics» que es passegen en iots, que adquireixen luxoses propietats i que es gasten immorals diners en restaurants. Em refereixo a les nombroses persones que han vingut a  guanyar-se el pa a casa nostra i que han obert el seu humil restaurant, la seva discreta botiga o que han posat la seva traça en múltiples reformes domiciliàries. No hem de confondre el mandatari amb la gent del país, ni el dèspota amb els seus conciutadans, ni el dictador amb el seu poble. De la mateixa manera que el món no va confondre Franco amb els espanyols, ni Hitler amb els alemanys, ni Mussolini amb els italians, per molt que aquests líders autoritaris gaudissin d’una certa simpatia en determinats sectors dels seus propis territoris.

El moment ens demana que siguem curosos en l’abast de la nostra protesta i, com no, empàtics amb els ucraïnesos, ja que els seus morts es compten per centenars, els seus ferits per milers i els seus refugiats per milions.

Xavier Barberà

Filòleg

@xbarberam

Deixa un comentari