La deriva dels verds: sense feminisme no hi ha ecosocialisme

L’agenda feminista és indissociable de tot projecte emancipador de la humanitat, que no és tal si no comença per erradicar la desigualtat més antiga, aclaparadora i transversal: la subordinació socioeconòmica, cultural i política de les dones. Com a materialistes, sabem que la primera acumulació per despossessió en la història de la humanitat és la de la capacitat reproductiva de les dones a mans dels homes, molt abans que l’hegemonia del capital sobre la natura i el treball i la seva desregulació definissin el capitalisme neoliberal a les darreres dècades del segle XX. L’ecosocialisme, síntesi del socialisme i l’ecologisme polític, denuncia el doble caràcter injust i depredador d’aquest model insostenible.

L’ecosocialisme i el feminisme constituirien, en teoria, un projecte polític holístic alternatiu a la mercantilització de la vida en qualsevol de les seves formes. Haurien de representar l’esperança de fer més just el món que compartim, aturant i revertint l’extractivisme i l’explotació del planeta i de la humanitat. És per això que una “esquerra verda” és del tot irreconciliable amb l’explotació sexual i reproductiva de les dones, que es basa en l’extractivisme aplicat als cossos de les dones. Però les opcions polítiques que diuen representar l’ecosocialisme semblen haver abandonat l’anàlisi materialista de la realitat pel que fa a l’emancipació de les dones, abandonant en paral·lel bona part de l’agenda feminista.

Una opció política d’esquerra verda hauria de lluitar aferrissadament contra les indústries globals que promocionen la demanda de dones i nenes com objectes sexuals al servei dels homes amb la pornografia i la satisfan amb la tracta. Hauria de ser l’abanderada de la lluita contra el comerç mundial que converteix el dret dels infants a tenir una família en compravenda de nadons encarregats a la carta i gestats per dones empobrides. Perquè l’ecosocialisme com a filosofia política és l’antítesi de les idees que sustenten aquestes pràctiques. Els homes no tenen dret a consumir cossos de dones pobres que no els desitgen, brutalitzades i drogades per poder resistir. Els homes i dones rics no tenen dret a consumir cossos de dones en situacions precàries d’arreu del món amb tecnologies reproductives al servei d’un dret inexistent a ser pares, malbaratant la seva salut amb hormonacions intensives i embarassos indesitjables.

En canvi, les opcions polítiques que diuen representar l’ecosocialisme han estat les primeres víctimes de la gran operació de resignificació de l’anàlisi i la lluita feminista en els darrers anys. L’expansió i consolidació del capitalisme neoliberal, desterritorialitzat i desregulat, s’imposa més fàcilment a partir de les teories identitàries que promouen la subjectivitat individual i dissocien l’experiència subjectiva de tota realitat material, inclosa la realitat material del sexe. I més si es presenten amb el discurs de la transgressió alliberadora o el dels drets humans.

Així, com en un malson que sintetitza el món feliç de Huxley i el 1984 d’Orwell, quan ens hem convertit en la matèria primera de les activitats criminals més lucratives del món, les dones som reduïdes a funcions fisiològiques per un llenguatge que ens esborra: cossos menstruants, cossos gestants…; el gènere i tots els seus artificis ja no són opressió sinó expressió de la identitat; la infància lliure de limitacions sexistes ha nascut en un “cos equivocat” que té dret a rebutjar; la prostitució ja no és cosificació i explotació, sinó treball sexual apoderador; l’explotació reproductiva es converteix en altruisme; la ficció legal i mèdica de la transsexualitat es torna dret a modificar el propi cos i a canviar el sexe registral sense cap filtre ni límit, amb totes les seves conseqüències; i la violència contra les dones, l’eina principal del patriarcat per reproduir la subordinació social i cultural malgrat la igualtat formal que estableixen les lleis, passa a ser violència contra tot home que es declari dona. La contradicció més flagrant és que les pròpies bases de l’emancipació de les dones i de les polítiques d’igualtat, impulsades en bona mesura per l’ecosocialisme, es converteixen en paper mullat.

Una esquerra verda hauria de ser, per definició, contrària a la fal·làcia de la lliure elecció, ressuscitada pel neoliberalisme fa quaranta anys tot i haver estat desmuntada pel marxisme en fa gairebé dos-cents. El propi cos no és un actiu de mercat i la lluita col·lectiva no és la suma de subjectivitats i, encara menys, un repertori de desitjos induïts pel mercat centrats en l’individu. Quina és, aleshores, l’alternativa ideològica al benefici de les grans corporacions del tecnocapitalisme transhumanista, de les opcions que diuen representar l’ecosocialisme, si n’abracen la cultura?

Aquella cèlebre contradicció secundària que sempre havia d’esperar s’ha liquidat per la via de qualificar d’obsoleta l’agenda feminista dels darrers tres-cents anys en el mateix sí de les opcions que volen representar l’ecosocialisme en els darrers quaranta. Les feministes, ara igual que en totes les contraofensives patriarcals de la història, som objecte de riota, persecució, silenci i indiferència còmplice davant d’intimidacions i agressions de joves amb samarretes que diuen, sense escandalitzar ningú, “kill the TERF”.  

Però no ens cansarem de repetir-ho: és el propi concepte d’Estat de dret el que està en risc si oblidem que la lluita col·lectiva transformadora cap a l’emancipació i la justícia global és a les antípodes de qui ens trosseja per vendre’ns i s’infiltra a totes les esferes socials per desarticular els nostres instruments conceptuals i polítics. El feminisme ho té clar. Una esquerra ecosocialista que mereixi tal nom, també ho hauria de tenir.