La memòria històrica és actualitat. Se’n parla arran de la llei que ha entrat a les Corts, i també de nombrosos actes de record o exhumacions. Hi ha moltes entitats actives, i el Club Còrtum organitza un sopar d’aquí a uns dies per debatre sobre aquest tema. Tot molt bé, però davant la immensa feina d’evitar l’oblit dels fets que portaren a quaranta anys de foscor, d’anorreament de l’esperit crític, de domini de molts per part d’uns pocs, i als crims que es cometeren per establir-ho i mantenir-ho, hi ha un factor que està quedant certament oblidat: els instigadors. Fins i tot la futura llei[i], pel que sembla, no ho té en compte. Serà perquè els hereters dels qui ho feren aleshores són ara els qui, sovint d’amagat, donen suport i cobertura a l’extrema dreta, i posseeixen encara un fort poder econòmic i social que es té por de tocar? En podeu veure un tast a l’estudi que va fer Público, a partir de dades de WikiLeaks, en un article de Carlos Enrique Bayo el 6 d’agost passat[ii].
Si un dels objectius de la memòria històrica és ser conscient dels fets passats per no repetir-los en el futur, cal veure aquests no sols en el seu resultat final (morts, tortures, injustícies) sinó en la seva totalitat, començant per la serp quan encara està a l’ou.
Podem trobar moltes similituds de l’actualitat amb el període en què es gestà l’enderrocament de la II República i el que aquesta significava: educació, salut, drets laborals, gestió del fet diferencial entre comunitats, etcètera, es fessin a més o menys traça, aquests eren els objectius que guiaven la gestió del govern, i feien sorgir els pitjors insults des dels partits de dretes. No estan tan lluny les proclames del pro feixista Gil Robles dels exabruptes que sentim cada dia a les Corts, es podrien trobar similituds esgarrifoses entre les paraules, trufades de reivindicacions aparentment socials, d’un José Antonio i les d’alguns antisistema força nostrats. Però es parla molt menys de com el gran capital, l’Església, els cossos armats, foren els instigadors de tot això, mitjançant dues vies diferents: el suport directe als grans corrents que a l’època es deien (i molts es proclamaven ells mateixos) partidaris del feixisme, i també alhora la degradació de les institucions democràtiques vigents. El president Azaña va dir: “Mi temor más fuerte no es que la República se hunda, sino que se envilezca…. ¿Estoy obligado a acomodarme con la zafiedad, con la politiquería, con las ruines intenciones de las gentes que conciben el presente y el porvenir de España según les dicta el interés personal y la preparación de caciques o la ambición de serlo?[iii]” No, no s’hi va acomodar, la República hi va fer front, però va perdre. I els que promovien la grolleria i l’ambició personal varen vèncer, amb els criminals mètodes que analitzem habitualment a les reunions de memòria històrica. No sols els de la guerra, sinó els més de 100.000 morts posteriors a ella, i les dècades de por, silenci i ofec de la il·lusió per esdevenir un país millor econòmicament però sobretot moralment.
Franco i els seus no hagueren estat els mateixos, molt possiblement no haurien guanyat la guerra (o potser fins i tot no s’hauria iniciat) sense els diners d’un March o un Cambó, o sense els sermons abrandats des de les trones d’un poble empobrit per la monarquia i la dictadura precedent. Els que eren darrere la cadira on Franco signava les penes de mort, els que predicaven una neteja ètnica des de la trona eclesial, els que en tragueren enormes beneficis econòmics, aquests, que ja són morts, tenen hereters l’ambició dels quals no és menor que la dels seus mentors. La descendència no és responsable dels fets dels seus pares i mares, fins i tot podem dir que no se’ls pot recriminar que gaudeixin d’unes riqueses que sovint han estat gestades a les espatlles dels presoners polítics. Només cal llegir Ejército e Industria: El nacimiento del INI d’Elena Sanromán (Crítica, 1999), o Economía franquista y corrupción, d’Andreu Mayayo, Paola Lo Cascio i José Manuel Rúa (Flor del viento, 2010). Els qui donaren suport a la dictadura des del seu inici en tragueren grans beneficis que en molts casos encara perduren: comprem en els seus magatzems, vivim en els edificis que construeixen i ens il·luminem amb l’electricitat que gestionen. Potser en això no es pot fer res, però sí que cal estar a l’aguait a qui i com aquestes fortunes donen suport, aquí i arreu, també als Orban o Salvini. Si mireu el llistat que ofereix l’article de Público, tots són fortunes legals, que paguen els pocs impostos que tenen, que fins i tot presumeixen d’un bon tracte als seus empleats (menys, és clar, els subcontractats), però que amb les donacions col·laboren a l’establiment i reforçament de tendències d’ultradreta destructores del sistema democràtic. Per què? Possiblement perquè, presentant com a alternativa un sistema autocràtic i populista, els qui manin en el futur que estan impulsant els permetran seguir engreixant els seus patrimonis, malgrat que això signifiqui l’enviliment de la societat fent-la més dòcil, a ser possible per sempre.
[i] https://www.congreso.es/public_oficiales/L14/CONG/BOCG/A/BOCG-14-A-64-1.PDF
[ii] https://www.publico.es/politica/exclusiva-wikileaks-grandes-fortunas-altos-ejecutivos-espanoles-financiaron-nacimiento-vox-partir-grupo-ultracatolico-hazte-oir.html
[iii] Al seus Diarios, entrada del 11.6.1933, citat a: CONTRERAS, Josep (2008). Azaña y Cataluña. Barcelona, Edhasa. Pàgina 191
Antoni Cisteró
Enginyer Químic, llicenciat en Filosofia, diplomat en Sociologia i escriptor
Autor de “Participar hoy”