Idiotés

No vull insultar ningú. Només vull fer una reflexió sobre l’etimologia d’aquest mot. El mot català idiota prové del grec ἰδιώτης, idiōtēs, derivat de ἴδιος, idios, que significa “privat”, “un mateix” (arrel de les paraules “idioma”, o “idiosincràsia”, per exemple). S’usava en contraposició a les persones que tenien preocupació pels afers públics. Així doncs, no es tracta de cap malaltia ni de cap insult, sinó una referència als que ignoren l’interès comú prioritzant el seu particular voler, factor que arran de la pandèmia s’ha posat en primer lloc.

A vegades cal anar a les arrels per entendre un problema, veure el que passa i rumiar el perquè. M’ha passat aquests dies, en veure les cares dels joves, i no tan joves, que responien als mitjans de comunicació que els preguntaven les raons per les quals estaven participant en un “botellot”.

1a. CONSTATACIÓ: La majoria responien amb frases fetes, inoculades pels mitjans. Al·ludien a la “llibertat”, a la “necessitat”, al “cansament”. Sovint amb els ulls lluents de beure, sense mascareta i abraçant-se com a nàufrags a una resta del naufragi.

Comentari: La resposta és fruit de la reflexió? Ha sortit d’uns plantejaments de futur?, o simplement han adoptat el que han sentit dir a creadors d’opinió barata. Han assolit els morts per covid la llibertat? On és la necessitat col·lectiva? I si fos la societat la que estigués cansada dels que tiren pel dret? Existeix el dret a dormir, o a no ser contaminat?

2a. CONSTATACIÓ: Cap referència al benestar públic. No sols a la possibilitat de contagi, sinó fins i tot ni tan sols a l’eixordadora cridòria o la brutícia material (l’espiritual, també traspuava).

Comentari: Si és evident que la joventut, o en general les persones, necessiten un esbarjo, necessiten socialitzar, veure’s amb altres i mirar-se als ulls, petonejar-se o el que calgui, també ho és que la necessitat no arriba fins a l’embriaguesa, ni tampoc fins a haver-ho de fer fins a la matinada. Potser el soroll excessiu és una reminiscència de la infantesa, aquella que necessita fer-se veure per constatar que s’està viu? És curiós com es defensa el ramat que pastura per les places, i no es té en compte la societat en la seva accepció més àmplia.

3a CONSTATACIÓ: El menyspreu per les normes dictades.

Comentari: Per què unes normes sí i unes altres no? Aquí hi ha una certa disculpa, quan els mateixos gestors dels afers públics han estat donant durant anys un espectacle patètic d’incoherència. El que uns estan promovent per egoisme polític, en arribar al carrer s’extrapola a tota mena de situacions. Tothom té dret a circular, però hi ha un límit de velocitat per evitar que hi hagi més accidents, perjudicant no només l’infractor sinó també altres innocents.

Que al carrer, a les tres de la matinada, circulen un munt d’idiotés, és cert. Però precisament la societat ha arbitrat una sèrie d’instruments per pal·liar la manca de consciència social d’alguns elements. Per això, quan alguns jutjats titllen d’“innecessari i desproporcionat” el toc de queda (atenció, limitat a una setmana renovable), no podríem dir el mateix dels seus sous? No és el mateix la “llibertat” que s’atorga a algú que, per raons religioses, no vol rebre una transfusió, i que per tant posa només en perill la seva vida, que la d’algú que, amb el seu capteniment, posa en perill la vida de molts d’altres. Ja ens hem habituat al fet que diàriament hi hagi a l’Estat més de cent morts per covid? Si fossin en un accident d’avió, tothom s’esgarrifaria. Algú al·legaria aleshores la llibertat del pilot per passar la nit anterior abans en blanc, bevent i ballant, encara que el cansament el fes adormir al moment d’aterrar?

Alguns comentaristes (i els propis implicats que ho senten), parlen de cansament, de manca de perspectives de la joventut, i és cert, la mateixa situació de tants altres que no tiren ampolles a la policia ni s’esbraven fins a les quatre de la matinada. Però, trobaran un camí de sortida a la situació insistint en el nihilisme? Els greus problemes socials d’avui mai se solucionaran individualment. L’espoli que implica l’assentament del populisme capitalista, ajudat pel descrèdit de les institucions polítiques i judicials, només es podrà revertir, i amb moltes dificultats, mitjançant una resposta col·lectiva, conscient de la interdependència dels éssers humans. I això vol dir respecte als altres, encara que impliqui algun sacrifici. El mot grec va evolucionar, i ja des de Roma s’aplicava als mancats de coneixement, els que “no sabien”, i aquesta és l’opció ideal per la manipulació: oferir solucions demagògiques, amb el convenciment que no s’analitzaran i que se seguiran sempre que la publicitat que se’n faci sigui prou efectiva, i d’això els populistes en saben un pou.

El camí individual porta a la llei de la selva, aquella on hi ha experts que ens esperen per esclavitzar-nos. Fins i tot es podria acceptar que s’és lliure d’anar-hi, però no d’arrossegar (alguns fins a la tomba i altres fins a l’insomni) els que ens envolten. Potser algun jutge podrà dictar que s’autoritza el “botellot” dels idiotés que s’apuntin, però aleshores caldria que un altre sentenciés que cal confinar-los, perimetrant una zona sense veïns durant deu dies. Així disposarien de 240 hores per gaudir d’una autèntica i legal llibertat, i reflexionar sobre el veritable sentit de ser lliure.

Antoni Cisteró

Enginyer Químic, llicenciat en Filosofia, diplomat en Sociologia i escriptor

Autor de “Participar hoy”

Deixa un comentari