Tolilis

Fa unes setmanes un nom propi va entrar als nostres cors: Samuel; el jove assassinat a crits de maricón pel simple fet que uns homòfobs – per la forma de vestir, de parlar, de moure’s? – el van identificar com a homosexual. El seu nom va traspassar les fronteres de les comunitats autònomes i molta gent som els que vàrem sortir al carrer per cridar PROU. Per defensar el dret i la llibertat a ser qui ets, sense patir discriminació per aquest fet. El que no coneixem però, és el nom de la dona assassinada per la seva parella la setmana passada a Sabadell i crec que ningú sabríem dir els noms de les set dones que formen part de la llista de feminicidis que ja s’han produït a Catalunya en el que portem d’any. I és que lamentablement els feminicidis, de tant habituals, ja han deixat de dur noms per convertir-se en una llista de municipis.

Sortir al carrer és necessari. Les lluites pels drets i les llibertats són en gran part gràcies a aquesta gent que sortim al carrer. Però també cal la implicació d’aquells que tenen la capacitat per legislar i implementar les polítiques que es legislen.

En aquest sentit, Tània Verge, la nova Consellera d’igualtat i feminismes de la Generalitat, va explicar a Sabadell que el govern durà (notis el futur) a terme polítiques per acabar amb els feminicidis i amb totes les violències heteropatriarcals. El lamentable és que això ho diu la Consellera d’un partit que fa anys que és al govern i que encara no ha fet res per tal de reduir les desigualtats de gènere millorant, per exemple, el servei públic de dependència o garantint l’educació gratuïta dels 0 a 3 anys. Aquestes són polítiques que inicidirien majoritàriament en les dones, que seguim estancades en el rol de cuidadores, també en part per la bretxa salarial que patim i que tampoc s’ha solucionat. El que si ha anunciat ja la consellera (i aquest cop sense utilitzar el futur) és que a la seva conselleria a partir d’ara cal utilitzar el mot “totis”, que substituirà el “tots” o “totes” per així “visibilitzar determinats col·lectius de persones, les persones no binàries que no s’identifiquen ni amb el gènere masculí ni amb el gènere femení”.

És curiós comprovar com al llarg d’aquests darrers anys les polítiques destinades a la igualtat  s’han anat tornant, conforme més necessari era materialitzar-les, un simbolisme que no garanteix res més que la “felicitat” –recordem el discurs de Pere Aragonès: “Comprometem-nos a construir un país que estimi la seva gent i es fixi com a prioritat la felicitat de nostra ciutadania”.

Els petits canvis són poderosos, deia el capità Enciam, però més que un capità, capitana, capití, el que els ciutadans realment necessitem dels nostres governants és que tirin endavant, no la nostra felicitat, sinó la defensa dels nostres drets, actualment desatesos. I que no s’escudin en l’ús d’un llenguatge suposadament inclusiu, perquè més que tots, totes, totis, sembla que ens considerin tòtils. O tolilis, que diria en Florentino Pérez, un insult que serveix per a tots els gèneres que vulguem atribuir.