Estàvem a casa, entre quatre parets i amb la companyia –no tothom- de persones properes. Un canvi en el ritme de vida quotidiana que impedia sortir a estudiar i treballar, trobar-se al vespre i explicar-se com havia anat el dia. Una raó per comunicar-nos i entrar en la vida de l’altre, d’explorar l’estat d’ànim i fer suport, si calia. Amb el confinament, tancats a casa, vàrem haver de limitar la nostra experiència, la nostra mirada, la nostra relació social; una oportunitat per estar més temps junts –deien alguns-; un infern haver d’estar més temps junts –deien uns altres. Els infants i adolescents patint per no poder moure’s, jugar a l’exterior, córrer. Els joves més i més tancats davant les seves pantalles, obrint-se virtualment a l’exterior per agafar una alenada d’aire fresc.
Tothom ha posat en qüestió la pròpia fortalesa mental, la seva resiliència: no només resistir, si no treure’n lliçons, fer-se més fort. Però cada cop estem veient més i més evidència de que moltes persones no ho varen poder superar prou be, que les experiències viscudes van tocar fons en el seu cor i la seva ment i que la soledat, l’aïllament forçat i els canvis en les dinàmiques relacionals han fet ressò en la seva ànima de forma més o menys permanent.
Podem dir-li pandèmia de depressió i ansietat? Si ens acollim al nombre de medicaments que l’atenció primària de salut prescriu en els darrers anys, hauríem de dir que sí. Si aquesta prescripció es fa per que el patiment emocional no troba cap més resposta en el sistema de salut, aleshores estem parlant d’una clara negligència. Es menys important sentir-se deprimit/da i no poder seguir amb la pròpia vida, lluitar pel que un desitja, deixar de sentir desitjos, de fet, que un mal d’esquena o una grip? Qui posa l’accent en la gravetat dels problemes de salut?
Ja fa molt de temps que els propis professionals sanitaris estan demanant la incorporació d’especialistes en salut mental en el sistema de salut: empastillar a la gent no és la primera solució, hauria de ser la darrera i també acompanyada per una escolta activa d’un professional. No és la pandèmia de la Covid-19 la que ha provocat un problema de salut greu i en augment, si no que ja portem temps avisant: els trastorns mentals no s’han d’abordar amb vergonya ni culpa, per tant, el sistema de salut no els pot deixar en darrer terme: provoquen molt absentisme i incapacitats temporals o permanents, un patiment que afecta la vida de la persona a llarg termini, un consum de fàrmacs que sol crear dependència, una societat malalta i sense energia i esperança.
Ens alerta ara l’increment dels suïcidis…en serio? Depressions larvades que fan que la persona no gosi ni tant sols demanar ajuda, llistes d’espera esperpèntiques en els centres de salut mental d’adults i d’infants, teràpies exprés i manca de seguiment i suport a les famílies que son les que acaben resolent –o no- el patiment del seu fill o filla, parella, pares, dia a dia, hora a hora.
Segons dades de Juliol de 2020 es veia com l’any passat semblava un any de retrocés, desprès d’un 2019 en el que quasi 4.500 persones es van suïcidar a Catalunya. Moltes d’elles joves; no en va es la primera causa de mort entre la població jove (16 a 35 anys), seguida dels accidents de trànsit.
Disposem d’un programa de prevenció, el “Codi Risc de Suïcidi” que assegura una visita en els Centres de Salut Mental en el termini de 10 dies (en el cas de majors de 18 anys) i de 72 hores quan es tracta de menors d’aquesta edat. Deu dies….tres dies…En el darrer any s’han computat 601 temptatives de suïcidi en infants de menys de 18 anys, el que representa un increment del 27% respecte 2019 amb 473 casos.
Espanya és un dels països de la Unió Europea que té la taxa més baixa de professionals de salut mental per cada 100.000 habitants. Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut del 2017, Espanya té una taxa de 15,4 professionals, mentre que la mitjana de la UE se situa en 50.
Altres països com Itàlia (55,7), Alemanya (144,0) o França (173,6) superan amb escreix les xifres a l’estat espanyol. A què es deu aquesta negligència constant? Encara som hereus de la “resignació cristiana” davant el patiment emocional? Per què neguem el que és evident? Per què, sobre tot, esta augmentant amb tanta contundència el patiment dels nostres infants i joves?
Cal valorar d’una vegada per totes que la salut mental es una prioritat social, humana i generacional. Una societat en la que la natalitat cada cop baixa més, en la que els equilibris per treballar i portar una família son esgotadors, en la que el rendiment escolar comparat amb altres països segueix sortint malament a la foto, augmenta el bullying i la violència entre joves, la solitud i l’aïllament com a forma de vida… Repensem, tant que es “repensa” ara, si ho estem fent be, si és això el que volem, si és això tot el que podem oferir.
Isabel Sierra
@IsabelSierraNav
Psicòloga
