Més enllà de les pujades de to que veiem durant campanya electoral -malgrat que sembli que aquestes cada cop es facin més habituals fins al punt que la política s’ha convertit en una campanya permanent, el que hem vist durant la campanya de Madrid, més concretament en el debat de la SER, en que Pablo Iglesias va abandonar l’escenari davant les provocacions de la candidata de VOX i la seva negativa a condemnar les amenaces que aquest havia rebut, i obviant l’extrema polarització que aquesta campanya ens mostra i que ja feia temps que es coia en la nostra societat, cal destacar un fet que pels catalans és envejable, i és el fet que el debat giri clarament entorn l’eix dreta- esquerra, un eix que els catalans tenim desdibuixat i ens caldria amb urgència recuperar.
I és que resulta que a Catalunya podem escoltar gent assegurant sense posar-se vermella que és d’esquerres però votaria a Ayuso, com va manifestar el cuiner Jordi Cruz en una entrevista que li feia Josep Cuní.
A Catalunya hem arribat al nivell que pots dir sense despentinar-te que ets d’esquerres i a la vegada defensar que aquells que no van néixer a Catalunya són colons. Que pots queixar-te que els ajuts pels de casa, i creure’t que són els federalistes els que són de dretes.
Un dia caldrà explicar als cuiners d’estrella Michelin que per molt progres que es considerin agafar un enciam, fer-lo a la brasa i cobrar-lo com si és tractés d’un bistec de 3 quilograms no és gaire, que diguem, social. Més urgent però, és fer entendre a la ciutadania que ser d’esquerres no és sinònim de ser independentista sinó defensar el benestar real dels ciutadans i ciutadanes vinguin d’on vinguin i parlin l’idioma que parlin.
Lu Pablo
Periodista
@lupabv
