“Ens hem avesat tant als abusos, extralimitacions i destrucció de drets per part dels aparells repressors de l’Estat que ja ni tan sols ens n’adonem” aquesta ha frase amb que Pilar Rahola ha respost davant les escoltes de la seva conversa telefònica amb David Madí en les que els dos parlaven de la presencia d’ella a la televisió pública.
Saltant a la defensiva, s’oblida dels seus abusos del 1996 (el no sabeu qui sóc, quan li van posar una multa que no volia pagar), però també de la seva conversa que descrivia futurs abusos si el seu partit guanyava el poder.
En la conversa amb Madí doncs, va quedar ben clar que la televisió pública de Catalunya dista molt de ser de qualitat i de representar a tots els catalans i catalanes, per molt que Vicent Sanchís miri de rebatre aquests arguments cada cop que va al Parlament.
Rahola es queixava que tenia una presencia mínima “10 minuts el dilluns, 10 el dimarts i 10 al FAQS”, que diversos polítics havien estat parlant amb Sanchís per treure-li la idea de treure-li minuts del cap, i que no podia perdre cap de les seves col·laboracions “perquè “no hi ha pràcticament ningú que defensi aquest espai (JxCat) a la televisió catalana”.
Si, és sorprenent: Diu “pràcticament ningú” i es queda tan ampla, sense pensar que la realitat és que hi ha molts i molts altres espais que no tenen ni una tercera part del seu temps per poder expressar-se, si és que en tenen cap. No parlem només d’afinitats polítiques – si seguiu la comissió al parlament de control de la corporació catalana de mitjans audiovisuals veureu la quantitat de queixes que hi ha dels partits no independentistes, que senten que tenen una presencia quasi inexistent – parlem també de realitats quotidianes i socials que no es veuen enlloc i que, quan surten, a comptagotes, la part majoritària menysté, critica i demana a crits que deixin de sortir, recordeu el problema que va haver amb una sèrie en que es parlava castellà?
Si fos pel que ens mostra TV3, Catalunya seria un país integrat en la seva majoria per tietes amb llacets i algun cupaire “fill de” que de tant en quant fa una dolenteria, bàsicament per l’edat, ja se sap la joventut. La cultura estaria formada per artistes progres que parlen, toquen i ballen en català i la societat per gent “d’esquerres”, però d’unes esquerres que disten molt a ser les esquerres de la lluita de classes tradicional. De fet, ara que està en boca de tothom la política americana arrel de les eleccions, es podria dir que Catalunya, segons ens la presenta TV3 pateix el mateix problema amb la dreta i l’esquerra que patim nosaltres quan volem definir un bàndol i un altre a les americanes, ja que ni blaus ni vermells són d’esquerres del tot.
Els no normatius estem amagats a casa, amb el televisor apagat perquè sentim que no hi estem reflectits. Avorrits de que sembli que a Catalunya la única i més gran desgracia sigui que tenim un estat repressor que no ens deixa marxar, independitzar-nos, ser lliures, pensant que a nosaltres el que ens agradaria és independitzar-nos dels pares, i poder construir la nostra família, i arribar a final de mes també.
Vivim en el franquisme diuen, mentre es prenen la seva copa de cava i l’arrosset a la Costa Brava. De debò no esteu prou representats, Pilar?
La setmana passada vaig llegir un tuit d’una catalana fan confessa de Puigdemont. Just uns dies abans havia posat unes fotografies d’un casalot que té de centenars de metres quadrats i vistes espectaculars, crec que era per Girona. El tuit deia que degut a la Covid19 era la primera vegada en la historia de la humanitat que ens veiem afectats tots per igual i en el mateix moment. “Tots per igual”, sí. De debò ho pensa? Creu realment que és igual estar confinat en un casalot que en un pis de 20 metres quadrats? O que tancar el bar és el mateix per ella que pel que viu d’això i a partir d’ara no veurà entrar ingressos molt necessaris a casa?
No ho sé, veient això, potser li podríem dir a la Pilar que cedeixi algun dels seus minuts de glòria. Ens calen més hores de gent real a la televisió. Pensaments de l’estil del tuit, mirades tan curtes, no veure els problemes reals, sembla que només serveixi per buscar-nos èpiques i històries de cavalleries, quan no, nois, potser no cal, perquè la vida ja de per si és molt més dura i real.
Lu Pablo
Periodista
@lupabv
