Després de quatre anys de treballs, la comissió parlamentària del Pacte de Toledo amb la unanimitat de totes les forces democràtiques amb representació parlamentaria – Vox és parlamentari però no és democràtic – ha donat a llum les recomanacions que han d’inspirar la reforma del sistema públic de pensions.
Ha estat un part llarg però molt positiu, perquè suposa una resposta socialment positiva alhora que tècnicament solvent a un tema tant sensible com el de les pensions.
Des de la seva creació l’any 1995, les conclusions del Pacte de Toledo han informat totes les reformes que s’han efectuat. Només les retallades del 2013, que el PP va imposar unilateralment i per Real Decret Llei aprofitant la seva majoria absoluta, es van fer sense demanar ni esperar el seu pronunciament.
Treure del debat partidari el tema de les pensions i portar-ho a la Comissió del pacte de Toledo ha tingut moltes virtuts. Tanmateix, també alguns inconvenients, com ara que no ha avançat prou el coneixement de les seves bases i funcionament, fent que aquest quedés reservat massa sovint a experts, els quals no sempre responen davant de la ciutadania sinó dels interessos econòmics que financen els seus estudis i posiciones esbiaixades.
Per això, cal no oblidar mai que el nostre és un sistema públic de repartiment i no privat de capitalització, en el que les persones actives contribueixen amb les seves quotes a finançar les pensions de qui per edat, malaltia o accident resten inactives i, mitjançant aquest pacte Inter generacional, generen el seu dret a rebre la seva pensió quan arribi el moment.
Per tant, no és un sistema d’estalvi individual – com alguns voldrien o confonen interessadament – on cadascú detreu una part del seu sou per la vellesa. Es pot dir que fins i tot té una naturalesa profundament diferent a un fons de pensions privat, que fos gestionat per l’Estat, al que pretenen assimilar-lo.
De igual manera, cal conèixer que el nostre sistema públic de pensions no sols gestiona les pensions contributives, sinó que també cobreix altres riscos socials associats la manca o insuficiència de rendes.
Es lògic, doncs, que aquesta protecció social addicional no es financi amb càrrec a les quotes derivades del treball sinó que altres elements de la riquesa del país es facin càrrec d’elles per la via d’un impostos redistributius . És el que s’ha vingut a dir separació de fonts de finançament i que significa que las pensions contributives s’han de pagar amb quotes i la resta amb impostos.
Malgrat la simplicitat del plantejament i la reiteració durant els últims 25 anys d’aquesta exigència, encara no s’està produint. Ens hem apropat molt, però encara no hem arribat. El greu és que aquesta no separació dels fons de finançament no és només un problema comptable socialment neutre, sinó que contribueix de forma ostensible a donar la falsa imatge de que les pensions contributives son deficitàries, quan no és veritat, i ha estat utilitzada pel PP com excusa per espoliar la seva guardiola. És a dir, no sols els un element lesiu per la sostenibilitat econòmica del sistema de pensions sinó que es aprofitat per erosionar-lo política i socialment.
És per això que la comissió del Pacte de Toledo recomana (exigeix) que siguin els Pressupostos Generals de l’Estat i no les quotes d’empresaris i treballadors de la Seguretat Social les que es facin càrrec de les despeses “impròpies” pel sistema públic de pensions contributives i que ara assumeix, com ara els complements de mínims, les polítiques d’ocupació com va començar a fer el PP o les pensions no contributives, etc…, o que no és buidi la guardiola, com ha fet el PP, excusant-se en la mateixa idea.
El Pacte de Toledo també retorna a l’exigència que les pensions contributives s’actualitzin en base al IPC. Aquest principi que va trencar en la reforma del 2013 el PP restitueix el valor del pacte intergeneracional, no és just que qui ha contribuït durant anys a finançar les pensions d’altres, ara que no pot millorar les seves rendes amb més esforç i treball, vegi com se l’hi redueixen els drets guanyats amb l’esforç solidari que va fer durant força temps. A més aquesta preocupació es congruent amb el mandat constitucional de garantir unes pensions dignes.
Per últim el Pacte de Toledo no recomana allargar l’edat de jubilació, però si que la gent resti el màxim temps possible en situació d’actiu, o que les pensions mínimes creixin més que per evitar la situació de pobresa relativa entre les persones que les perceben.
“Habemus pactum” en la comissió del Pacte de Toledo, ara només falta que aquestes recomanacions es transformin en projecte de llei i entrin en vigor el més aviat possible, deixant enrere la reforma regressiva i unilateral del 2013 i es s’adoptin les mesures per fer, al mateix temps, un sistema de pensions més just i més sostenible.
Josep Maria Rañé
Sindicalista i ex conseller de Treball de la Generalitat
@jmrane
