Viatge a la Catalunya nazi

Probablement uns dels llegats més nefastos del franquisme sigui la seva contribució a incloure dins de l’imaginari col·lectiu de Catalunya la idea que ser català eximeix de ser feixista. Res més lluny de la realitat. De fet la connexió de l’independentisme català amb el feixisme de Mussolini i l’Alemanya nazi va ser intensa.

Una de les primeres coses que va fer Adolf Hitler només arribar al poder va ser aplicar una política divisiva arreu d’Europa a través de la qual es van potenciar tota mena de grups independentistes radicals. Durant els anys 30 els líders de l’Alemanya nazi mantenien contactes amb, com a mínim, dues organitzacions independentistes catalanes, el Partit Nacionalista Català (cosa que fa pensar en la necessitat de tenir una certa cura i un cert sentit de la història a l’hora de batejar noves formacions polítiques) i Nosaltres Sols, liderat per qui va ser alcalde de Sant Just Daniel Cardona.

Nosaltres Sols va ser la primera organització estrictament política-armada del segle XX a casa nostra. Va néixer el 1916 aprofitant els locals de la Unió Catalanista i el seu únic objectiu era enfrontar-se amb tots aquells que consideraven enemics de Catalunya. La llista era prou ampla, si hem de fer cas a un article de Josep Genovés Moles, titulat Les causes del anorreament nacional i publicat en l’òrgan oficial del partit, anomenat també “Nosaltres Sols”, on l’autor afirmava coses com “cap català ni cap catalana dignes de tal nom admetran unió matrimonial amb individu espanyol, o fill d’espanyols”, o “ no oblidarem que sense una sang neta, verge de «cruces» (sic) sanguinis, és impossible fem res de profit”.

Incís. Cardona, i el moviment que inspira, és un dels referents ideològics de Quim Torra, i potser escrits com aquest ajudin a entendre la senzillesa amb què el ja ex president va redactar molts anys després articles com el seu famós “La llengua i les bèsties”.

Tornem als anys 30. La cooperació entre Nosaltres Sols, el Partit Nacionalista de Catalunya i el règim nazionalsocialista va ser prou profunda com per arribar a oferir a Hitler desplegar les seves bases en un futur territori català a canvi de rebre entrenament en l’ús d’explosius i en el pilotatge d’avions.

Nosaltres sols va traslladar aquest oferiment al ministre de propaganda nazi Joseph Goebbels, sense gaire èxit, i va insistir davant del cònsol alemany a Barcelona el 1936, quan la situació a Espanya empitjorava i la guerra es perfilava com un fet inevitable.

Finalment Hitler va donar el seu suport a Franco, però la idea va arribar a quallar prou com per a què, ja entrada la Guerra Civil, el 1938, aparegués publicat un llibre de Franz Pauser, expert en geopolítica al servei del govern alemany de l’època, titulat “Spaniens Tor Zum Mittelmeer Und Die Katalanische Frage” («La porta espanyola a la mediterrània i la qüestió catalana”) on es parlava dels beneficis que podria aportar una Catalunya independent a les aspiracions bèl·liques dels nazis.

Pocs anys més tard, acabada la Guerra Civil i en plena II Guerra Mundial, un grup d’independentistes exiliats a Montpeller, entre els quals es cita Heribert Barrera, van contactar novament amb les autoritats alemanyes per intentar ressuscitar el projecte d’una Catalunya independent sota el III Reich. El periodista Jaume Reixach ho recordava ja fa uns quants anys, l’agost del 2011, al setmanari “El Triangle” i atribuïa a aquest fet la traumàtica ruptura de relacions entre el líder d’Esquerra Republicana i el seu pare, el conseller de Treball de la Generalitat, Martí Barrera.

Aquesta simpatia indissimulada de bona part de l’independentisme amb el nazisme la va expressar algun temps després, l’any 1966, l’empresari Joan Baptista Cendrós, avi de David Madí i fundador d’Òmnium Cultural, en un dinar a Casa Valentín de Madrid recollit a les memòries de Manuel Ortínez, “Una vida entre burgesos”, “Jo sóc un feixista català, jo sóc un nazi català, i no accepto res d’Espanya i penso que tot el que es faci per matar castellans és bo”. Avui són molts els que s’indignen quan es recorda aquesta frase, però és més aviat d’agrair la sinceritat.

Al cap i a la fi és la mateixa normalitat amb la que molts van rebre les paraules pronunciades pel propi Barrera en una entrevista amb Víctor Amela publicada a La Vanguardia, on afirmava que ningú l’havia convençut que fos millor una Rambla amb gent de moltes races, que només amb gent blanca mediterrània, manifestava que li mereixien més respecte els assassins d’ETA que altres, perquè al cap i a la fi mataven per un ideal i que les sevillanes havien de ballar-se a Sevilla. Val a dir que va estar moderat. En altres ocasions va arribar a dir coses com que “A Amèrica els negres tenen un Coeficient Intel•lectual inferior als blancs” o que “s’hauria d’esterilitzar als dèbils mentals d’origen genètic“. El contacte amb l’Alemanya nazi havia deixat el seu pòsit.

El pensament totalitari de Barrera no és, però, un cas aïllat. És un discurs que es voldria ocult, però que de tant en tant desborda entre cert independentisme. Per exemple en forma de declaracions, com les fetes pel seu successor al front d’ERC, Oriol Junqueres, quan diu que “els catalans tenen més proximitat genètica amb els francesos que amb els espanyols, més amb els italians que amb els portuguesos i una mica amb els suïssos. Mentre que els espanyols presenten més proximitat amb els portuguesos que amb els catalans i molt poca amb els francesos”

Altres vegades aflora en forma sarcasme passiu-agressiu en ple la Saló de Cent, quan un pallasso es permet el luxe d’insultar, des del lloc més solemne de Barcelona, als catalans de parla castellana dient-los inadaptats, i no uns inadaptats qualsevol, uns inadaptats vinguts a sodomitzar una cultura. També es manifesta en la naturalitat amb què molts es llencen avui a la cacera de dependents, cambrers o guardes de seguretat que no parlen prou bé el català pensant que fan un servei al país.