Quan vaig llegir les primeres notícies sobre l’afer de l’Ajuntament de l’Hospitalet vaig pensar que hi havia alguna cosa nova, però tot seguit em va envair una sensació estranya.
Els governs municipals són òrgans col·legiats i fa lleig que un tinent alcalde en solitari vagi a denunciar els presumptes delictes davant de la justícia. Abans, havia parlat amb l’alcaldessa sobre les economies creatives del Consell d’Esport i de moltes altres coses, sembla que aquestes altres coses van inclinar la balança cap a la denúncia. La policia va anar a cercar als presumptes malefactors i se’ls va endur junt amb les caixes, els ordinadors i altres efectes en ple confinament, sense fotos. El mateix dia van quedar en llibertat amb càrrecs, potser van trobar alguna cosa a les caixes…
Els partits d’esquerres tenen una relació estranya amb la justícia, potser per la seva lentitud, han decidit que ells fan de judicatura amb sentències ràpides, que no vol dir més justa, i que acaben amb l’expulsió dels culpables sigui per acció o per omissió (recordem el cas d’Alfred Bosch, de Mireia Boya…). D’altra banda, els afectats mai acusen ningú davant la justícia.
La situació actual del denunciant és de solitud, de marginació dins el grup municipal i ha dimitit del càrrec de tinent d’alcalde mentre espera el desenllaç, que trigarà potser, més enllà de les properes municipals, llavors la solitud serà sencera.
Els partits han de trobar noves formes per tractar els presumptes delictes per no aplicar una justícia opaca. Segur que no és fàcil, però és necessari.
