Ratpenats a les ciutats?

Avui m’agradaria comentar un tema una mica polèmic, obert a que tothom, i sobretot els especialistes, hi diguin la seva.  Primer hauríem de considerar que la lluita biològica és una eina de moderació, mai d’eliminació del problema. Hi ha exemples força coneguts, el que més els conills a Austràlia. A mitjans dels segle XIX els colons hi van introduir els primers exemplars, però a manca d’enemics naturals, es van reproduir exponencialment. Els 24 conills inicials en 1859 es van convertir en 10.000.000.000 en el seu pic a l’any 1920 produint grans estralls als ecosistemes australians i també a l’agricultura.

Llavors algú va proposar: introduïm també un animal que mengi de conills. Però les guineus, que son llestes, van descobrir que era més fàcil alimentar-se de marsupials lents que de conills corredors, i també aus. És a dir, van optar pel que era més fàcil, multiplicant-se també exponencialment. Llavors ja tenien excés de conill i de guineus, i molts insectes al disminuir la població d’aus que en menjaven. Aquests insectes van atacar els eucaliptus i van decidir matar coales que mengen les seves fulles; sort que s’adonaren a temps de la bestiesa.  És a dir, s’havia aconseguit molts conills, moltes guineus, pocs marsupials i aus, molts insectes, pocs eucaliptus i cacera de coales. Brillant, oi?

A partir d’aquí es va assajar tot: ús de químic con l’estricnina, electrificació del terreny amb tanques, inoculació de la mixomatosis que va crear una població molt resistent encara molt elevada. A partir de l’any 1995 van assajar un virus que provocava hemorràgies i que se’ls hi va escapar de les mans; sort que no va atacar ni a altres espècies ni als humans. El virus va matar 10 milions de conills de cop. Això de virus i de molts morts us sona?

Els ecosistemes són un conjunt de relacions molt complexes entre les espècies que el formen, en un difícil equilibri que si l’home l’altera por tenir conseqüències imprevistes.

Ara hi ha qui s’entesta en introduir ratpenats a les nostres ciutats, i ho venen com uns aliats contra els virus (abans era contra els mosquits, però la moda és la moda). És evident que els ratpenats no són uns animals autòctons de la ciutat i si no hi són, per alguna raó serà. No és suficient argument dir que tenen una acció positiva. També les cabres anirien bé per segar l’herba i controlar la vegetació dels escocells dels arbres, però francament no m’imagino un ramat de cabres anant soletes Diagonal amunt i avall.

Davant d’aquest fet, només vull fer tres consideracions i que el lector jutgi:

1. Una colònia de ratpenats hauria de ser molt gran per reduir dràsticament la població de mosquits. No n’hi ha prou en quatre caixes niu i quatre exemplars. Reduiria però no eliminaria les molèsties perquè a mida que disminuís la font alimentaria, també es reduiria el nombre de ratpenats. Algú sap on estaria el punt d’equilibri?
2. Vist el que ha passat amb les poblacions de senglars, amb’una política errònia de foment de l’espècie, crec que valdria la pena tornar a valorar si forçar ecosistemes és una via vàlida de gestió de la natura.
3. Finalment, l’afirmació d’un expert de que “els ratpenats tenen molts virus, és cert, però difícilment els transmeten” la posaria com a mínim en quarantena després del sidral (sanitari, econòmic i social) que ha organitzat el COVID-19, que hi ha qui diu que procedeix de ratpenats. “Difícilment es transmeten” fa posar la pell de gallina; ves a veure si acaba no essent tan difícil com semblava

Em declaro, humilment, contrari a forçar la introducció de ratpenats a les ciutats.