Doctora Ponsatí

La doctora Ponsatí, durant un breu temps consellera d’Educació, i ara docent en una universitat escocesa, ha optat pel broc gros per abocar tota mena de sentències condemnatòries contra el que ella anomena “Espanya” o “els espanyols”. El seu argument principal, si les cites vistes són certes, és que aquests van influir Hitler, que s’inspirà en la persecució dels jueus feta el S. XV, fent-ne un paral·lel amb l’assetjament que ara diu que es produeix contra “els catalans” per part dels inspiradors originals: “els espanyols”.

És perillosa la utilització de gentilicis tan amplis, tàctica simplificadora del gust dels populismes del més baix nivell. També l’ús de la història de manera tan barroera. Quan els intel·lectuals que l’alimentaven Hitler d’arguments retorçats per a les seves malifetes, van pensar en els jueus, es van inspirar en una història feta a mida, recorrent als simplismes, a la segmentació tendenciosa, a la mentida difosa insistentment  o al que fos per tal d’adobar el material que el Fürher utilitzaria en els seus discursos i empraria per justificar els seus crims. Pel que sembla, la nostra doctora és experta en teoria del joc, que és la que analitza matemàticament el comportament òptim dels diversos jugadors davant les possibles estratègies aplicables per a la resolució guanyadora del conflicte (GEC). Realment creu que l’ús barroer de la història és un camí cap a una resolució guanyadora? Potser li donarà uns moments de glòria, algun titular, però a canvi d’agrejar encara més el conflicte. Partidària de la teoria del caos de Puigdemont, aplica la seva màxima: “com pitjor (sigui el nivell argumental), millor (per evitar que el diàleg es basi en raonaments seriosos)”. No m’agradaria gens que quan algú de l’escena internacional llegís aquests estirabots en tragués la conclusió que “els catalans” són així de dogmàtics i poc curosos amb la raó.

Doctora Ponsatí, en què es va basar vostè, experta en jocs, quan va reconèixer que el procés era un “farol”? L’havien inspirat els clàssics tafurs del Mississipí?, o podríem dir que foren tots els nord-americans.

No hauríem de caure en el mateix parany que vostè proclama. L’amor per la pròpia comunitat, que podem anomenar pàtria si volem, el lluitar per aconseguir el millor per a ella, és no sols legítim sinó encomiable. La independència, la real, pot ésser, o no, una via, entre d’altres, per aconseguir-ho. En el fons, què vol dir independència en un món globalitzat i dominat per anònimes multinacionals i poderosos lobbies multimilionaris? El que segur que no aporta res de bo al conjunt dels catalans és aquest joc constant d’exabruptes i desbarrades. Si algú està fent inviable l’aconseguir un autogovern més fort i ampli, fins i tot com a pas previ necessari vers una eventual independència,  són vostès. En una fugida endavant, només sostinguda gràcies a la presència en els mitjans que els proporciona precisament tanta atzagaiada, no aporten res a Catalunya, més enllà de fer el joc als governs (no els pobles) tan admirats per vostès, com els dels Estats Units, Israel o Rússia, aquella estratègia que consisteix en debilitat tant com es pugui l’Europa de la raó i la solidaritat. Aquella de qui vostè en cobra un magnànim sou.