L’espectacle de l’impeachment de Trump ha estat patètic. De fet, com ho ha estat contemplar la seva histriònica trajectòria durant els darrers temps. No sols ha anat fent el que interessava als grups de pressió que el van posar en el poder precisament per això, a més, amb una arrogància de molt baix nivell, ha anat crispant els nervis dels seus ciutadans, menystenint qualsevol discrepància, convidant y empenyent a marxar a tot aquell que li fes nosa, i ha passejat per tot el món un aire fatxenda que ha creat escola a la seva futura colònia britànica.
Més enllà del personatge, encara fereix més com s’ha desenvolupat el procés (impossible evitar aquesta paraula). És lògic que, malgrat la vergonya aliena que provoca, els seus hagin fet els possibles perquè se’n sortís sa i estalvi. En el fons, també ells han rebut suport electoral de la mateixa oligarquia, molts d’ells són on estan per l’estultícia d’unes poblacions en les quals ha arrelat la religió fanàtica, les lligues del rifle o els tea party. Però el que és més greu és que ho hagin fet sense voler escoltar testimonis i rebre proves. El suport al líder messiànic no hauria de venir de la fe sinó de la raó. Raó de dretes, si voleu, però fruit d’escoltar i llegir, no d’encendre espelmetes.
L’exemple es va estenent. Fa uns anys, Berlusconi (que encara dura) en va fer escola. Johnson es despentina el que calgui per semblar-s’hi tant com pot, i el poble britànic no ha valorat suficientment les mentides que el va portar a una votació fake, amb resultats que porten a un futur imprevisible. No cal anar tan lluny, en un país molt més proper, on només l’1,6% de la població creu que el govern fa bé les coses, se segueix badant amb els dos caps teòrics de l’enginy. El divorci entre gestió i gestualitat s’ha consumat. Poc importa que ho faci tan malament com sap, o que no faci res en absolut: aquest és el meu home!
No hauríem d’oblidar que tot líder necessita visibilitat i que per això ha de moure’s, però també que ha de gestionar la cosa pública, objectiu del mandat que ha rebut, de forma més o menys democràtica. Els il·lusionistes, per fer-nos creure que un truc és real, mouen misteriosament una mà, que és la que mirem, mentre amb l’altra fan d’amagat el que després contemplarem astorats. En el cas del Trump l’exemple és pertinent: el mur, la Xina, Iraq, i discursos de parvulari, fan badar els espectadors, mentre per l’altra va beneficiant les empreses energètiques, d’armament, religions integristes, etc.
El problema és més greu, pot arribar a ser irresoluble, quan els il·lusionistes es dediquen a moure les dues mans en tots els sentits, amb gestos buits de tot contingut més enllà de mantenir la badoqueria. No hi ha truc, no hi ha mocador, conill o moneda que estigui a punt de sorprendre’ns. De gest a gest i tiro perquè em toca.
Antoni Cisteró Enginyer Químic, llicenciat en filosofia, diplomat en sociologia i escriptor.