Nosa

Deia Churchill: “si encetem una discussió entre el passat i el present, descobrirem que hem perdut el futur”. Davant l’allau de gesticulacions estèrils del diputat president de la Generalitat, em pregunto: quina visió de futur ofereix el constant joc del gat i la rata, amb l’única finalitat de tenir pendents de les piruetes als que avui són espectadors i demà votants? Les enquestes donen una clara insatisfacció de la ciutadania envers la tasca de govern. Es dedica molt més temps a visitar Lledoners o Brussel·les que no pas a governar mínimament el país, i això la gent ho detecta, i ho pateix.

No ja des d’un punt de vista constitucionalista, sinó fins i tot adoptant una postura independentista cal preguntar-se: Quin servei fa tot aquest foc d’encenalls a la possibilitat d’assolir un grau d’autogovern més gran, en el camí vers un nivell d’independència viable dins un món globalitzat? Al meu entendre, un mal, molt mal, servei. No n’hi ha prou en xafar-ho tot per aixecar un edifici. No n’hi ha prou en ocupar aeroports si no es disposa d’una política aeroportuària i una implicació en el tràfec aeri. No n’hi ha prou en tallar la frontera, si no es té una política de transports inserta a Europa i unes disposicions de logística d’acord amb les necessitats de la ciutadania.

Estem en el cada cop més enredat dilema entre emoció i raó. Potser aquesta, per si sola, no basta per assolir un esperit col·lectiu que meni al progrés (impliqui o no la independència). Però l’emoció com a únic suport de cohesió, sense un mínim raonament acompanyat d’una gestió vàlida dels afers públics derivada d’aquest, porta només, tard o d’hora, a la depressió i a l’abandonament de l’interès pel futur de la col·lectivitat.

Per fi, encara que massa tard, hi ha intents de racionalitzar el problema; costarà trobar solucions, tardaran, però encara es farà més difícil arribar-hi, siguin quines siguin, si a cada pas per escoltar l’altre, algú està fent soroll per esgarrar la iniciativa i no perdre un protagonisme que no s’ha guanyat ni mereix.

Potser seria un exercici útil repassar la trajectòria dels dos protagonistes del “com pitjor, millor”, i si es vol, prescindint del vessant estatal que ha derivat en excessos jurídics. Cenyint-nos a l’àmbit català, la llista és llarga: Menyspreu al Parlament, als seus serveis jurídics, al mateix Estatut; no convocar eleccions per por de les xarxes socials; convocar un referèndum sense preveure un cens electoral digne de tal nom, amb la junta electoral dimitida i amb uns observadors callats durant tot el procés; demostració d’astúcia i capacitat logística i menyspreu envers els milers de persones que van defensar uns locals als quals no van acudir els responsables, deixant-los que la seva fe espiritual fos colpejada materialment. I després, engany als companys de govern, amb una fugida que possiblement va ajudar a agreujar la presó preventiva dels que es quedaren: soroll i més soroll, esgrima d’advocats i potenciació del guirigall a les xarxes socials gràcies als centenars de milers d’adreces i dades recollides en emotives, sempre emotives, accions anteriors.

La frase “carlista” de “com pitjor millor” està derivant cap a “com pitjor, pitjor”. Una perspectiva de futur realista i raonada, podria fer pensar en què el “pitjor” és un estat conjuntural, momentani, en el qual el sacrifici de la ciutadania es veurà recompensat després assolint unes fites raonables dissenyades prèviament. Però no és així. D’un present pitjor, fomentat pel vall de San Victo bi-presidencial, només se’n traurà un futur pitjor per a tothom, inclús per a una eventual possibilitat d’independència. I els causants no són uns càrrecs ni unes institucions, sempre respectables, sinó unes persones concretes a les que prego:

Deixeu de fer nosa. Pareu, si us plau!

Antoni Cisteró

Enginyer Químic, llicenciat en filosofia, diplomat en sociologia i escriptor.