Estem acostumats i, sobretot, acostumades, a que el discurs feminista sigui fàcil d’enunciar però difícil de practicar. Son moltes les lloses que pesen sobre la nostra cultura, la vida quotidiana i la divisió de rols que, no per obsoleta, segueix manant a les nostres vides i, especialment, als nostres cervells. Dir que no està be “matar o maltractar” a la companya de vida és tant obvi que, fins i tot, ens deixa fixada una cara de perplexitat quan comprovem, dia darrera dia, que la vida real ho contradiu constantment. ¿Què dir, què fer, com a persona d’a peu, davant aquesta esgarrifosa realitat? Esperar que “algú” actuï: les administracions, la judicatura, les escoles.. i altres molts ens sense cara i nom que deixin la nostra consciència tranquil·la per que la solució no va amb nosaltres.
Però si. Cada petita acció que excusa una discriminació vers les persones que hem nascut dones, aproximadament el 50%, permet, dona peu, avança cap a esglaons més i més profunds cap el maltractament. N’hi ha molts tipus, no ens enganyem: des que les dones hem estat sinceres i obertes en posar en evidència els més flagrants, la misogínia ha actuat de forma més o menys evident per trobar escletxes per seguir fent-se patent, per recuperar estatus, per mantenir la hegemonia social. Des d’una desqualificació o menysteniment pel que acaba de dir una dona (segurament encertat), a no convocar-la a una reunió important, o prendre les decisions rellevants just quan no hi és (quina casualitat!), o parlar per ella de forma protectora (“ara està molt enfeinada”; “està passant un mal moment personal”; “no està prou centrada”)…. Tantes i tantes formes de deixar de banda a la meitat de la població, en una violència subtil que deixa sense paraules –ni proves- a una gran majoria de dones que es veuen obligades a assistir a aquest escenari organitzat pels altres i en el que poden actuar amb un rol més o menys combatiu.
Aquest fet social, tant antic, tant hegemònic, tant simple en el fons, es reprodueix a la majoria de les organitzacions socials: empreses, sindicats, entitats… i també partits polítics. Fer-ho evident ja costa mitja vida; la de les dones que ho pateixen, es clar. Canviar alguna cosa significa treure garres i dents per que cap poder que no es vol reconèixer a sí mateix com abusiu pot atorgar la raó a les que ho fan evident. Però anys de determinació i el convenciment de la raó, junt amb una unitat quasi orgànica a prova d’estratègies desestabilitzadores ha fet que un partit polític, el PSC, hagi donat un pas de gegant en la paritat orgànica.
Durant aquest darrer cap de setmana, en el XIV Congrés del Partit dels Socialistes de Catalunya es va posar en evidència, un cop més, que la representació orgànica es majoritàriament masculina. A darrera hora del divendres dia 13, quan les federacions territorials es dirigeixen a l’auditori i a la executiva sortint per comentar l’informe de gestió presentat pel primer secretari, surten, un a un, els portaveus de les 17 federacions catalanes i tots, un a un, pugen a l’estrada a comentar els aspectes que consideren més rellevants del mandat passat per anunciar, alhora, si pensen donar conformitat a l’informe de gestió i atorgar confiança, en definitiva, a la feina que ha fet la executiva nacional. Un a un, pugen per dir la seva i, un a un, tots homes, s’adrecen a l’auditori per actuar com a “representants” de la gent que milita en el PSC al seu territori. Un gran Miquel Iceta no pot més que assenyalar aquest fet i encomanar, amb preocupació i gran serietat, que aquesta anomalia democràtica no es torni a reproduir en aquest gran partit.
No cal que ho digui, encara que ha calgut que ho vegi. El Consell del feminisme socialista, format majoritàriament per dones, i liderat per unes excel·lents lluitadores, va preparar unes esmenes que, de forma transversal, es refereixen a aspectes programàtics però també estatutaris. Aprovats els primers amb tota normalitat, la part orgànica ja es més difícil, però acaben reeixint unes esmenes que prenen forma de regla, un gran avenç que serà difícil de revertir en el futur:
– que la comissió executiva del PSC estigui formada per una proporció equivalent d’homes i dones i que, en les cinc primeres secretaries, al menys, aquesta proporció es mantingui.
– que es creï l’Observatori de la Igualtat encarregat de vetllar per l’acompliment de la paritat efectiva (quantitativa i qualitativa) en tots els òrgans del partit, a nivell territorial en les agrupacions i federacions, que hauran de formar-se en els propers mesos de 2020. I que, en el cas que no es compleixi, s’hagin de donar comptes per explicar-ho de forma convincent.
Les i els socialistes volem que les dones gaudeixin dels mateixos drets que els homes de forma efectiva: a la promoció personal, presa de decisions i exercici del poder, una vida sense cap tipus de violència, més o menys explícita. A exercir la llibertat sobre el nostre cos, sense consentir la seva mercantilització (ni amb la prostitució ni els ventres de lloguer), a participar de forma plena en la vida social i política, transformant el món, lluitant contra les injustícies i afavorint la equitat entre els éssers humans arreu.
Estem aquí des dels principis dels temps, dempeus i fermes per assolir el nostre propòsit, que és el de tots: més justícia social, més igualtat, més llibertat.
Isabel Sierra
@IsabelSierraNav
Federalista