Un Valle de los Caídos ben nostrat

Ignorem si l’avi del conseller fugit de Cultura. Lluís Puig, mort a mans de les hordes roges mentre lluitava per terres del Montsià, s’hi troba entre els requetès enterrats en el petit Valle de los Caídos que el monestir de Montserrat té amagat entre els seus tresors, el que si sabem és que a ningú sorprèn que en el bressol de la catalanitat de pedra picada, s’amagui una cripta on hi ha enterrades les despulles de 316 combatents franquistes, tots ells catalans, tots ells carlins, tots ells pertanyents al Tercio Virgen de Montserrat que va lluitar contra els republicans a Extremadura, al front d’Aragó o a la batalla de l’Ebre.

Són els únics cossos, monjos a banda, enterrats a l’abadia. Hi són mercè a un conveni subscrit amb l’Abad Escarré –de qui hem oblidat que era de les escasses persones que parlaven de tu a Franco- el 9 de març de 1959. No és l’única sorpresa. Tots els creients, turistes o simples curiosos que visiten el cambril on hi ha l’imatge de la verge es veuen obligats a retre un cert homenatge a la bandera del Tercio. La mateixa que lluïa el corbatí que li va lliurar el general Moscardó en distingir aquesta unitat de combat amb la Cruz Laureada de San Fernando Colectiva.

El debat a propòsit de la memòria històrica, reobert arran sortida del cadàver de Franco del Valle de los Caídos, ha fet que alguna gent comenci a reparar en aquest homenatge al feixisme i es pregunti que cal fer amb ell. Ja fa uns quants mesos que alguns partits polítics van demanar la retirada de la cripta d’aquells elements que exalten la sublevació contra la República, i ha passat cert temps des de què el Síndic de Greuges, molt amoïnat, decidís obrir una investigació d’ofici per saber si és veritat que existeix el mausoleu,i de que el departament de Justícia comencés a marejar la perdiu. No s’ha tornat a saber res més.

Mesos sense resposta. Reaccions de desconcert que neixen quan es parla del que tothom sap, però ha decidit callar; seguides de la inacció pròpia de qui respira alleujat quan creu que ja ha passat la tempesta. Al cap i a la fi, destapar una obvietat com que en el bàndol franquista hi havia unitats catalanes que cantaven el Virolai entre combat i combat, és mostrar una peça que costa d’encaixar amb la reinterpretació de la història d’aquella bona part de l’independentisme que proclama als quatre vents que la Guerra Civil va ser un conflicte entre Catalunya i Espanya.

La realitat és que el nostre petit Valle de los Caídos segueix allà, al bell mig de la muntanya més sagrada de totes les que es fan i es desfan -just al costat de l’aparcament dels autobusos- sense que ningú hagi insistit gaire en treure la simbologia franquista que hi ha, i encara menys demanat a la Germandat que es fa càrrec del manteniment de la tomba-homenatge als requetés que es quedi amb la bandera i la guardi on li sembli més convenient.

Es clar que actuar ens podria portar a preguntar-nos sobre el camí que part del país ha recorregut des del carlisme fins a l’independentisme, i a abandonar alguns dels mites que ens permeten viure en una confortable mentida per afrontar realitats incòmodes, com per exemple, que el propi Valle de los Caídos es una bona prova de la sintonia entre el franquisme i una burgesia catalana que es va enriquir a la seva ombra: la seva carretera d’accés a va ser construïda pels germans Banús, empresaris de la Masó, a Tarragona; tota l’orfebreria litúrgica de la comunitat benedictina que custodia les despulles del dictador –la mateixa ordre que els monjos de Montserrat- va ser un regal de la família Raventós o que una empresa lleidatana és la responsable del funicular que puja fins a la creu monumental que presideix la vall.

Ja que hi som. Al costat de l’ensenya del Tercio Virgen de Montserrat que custòdia el cambril on s’exhibeix la imatge de la verge, hi ha una segona bandera espanyola, lliurada l’any 1929 pel rei Alfons XIII a l’Abad Marcet com a símbol de la unitat d’Espanya. Qui ens havia de dir que dins la catalaníssima abadia de Montserrat habita l’espanyolisme més ranci.