Democràcia de boqueta, totalitarisme rampant

Que en aquesta vida la gent es coneix per les seves obres i no per les seves paraules és una veritat tan antiga que fins i tot apareix escrita a l’Evangeli segons Sant Mateu. I el que tenim a Catalunya és un moviment que s’omple la boca de democràcia i de pau, mentre els seus membres passegen amb torxes enceses pels carrers de les seves ciutats en nits assenyalades.

Tremenda imatge que ens trasllada als moments més foscos de la història d’Europa, al Berlin dels anys 30. Temps amargs on moltíssima gent pensava que lluitava contra les desigualtats i per la pàtria, mentre defensava, sovint des de la inconsciència i la ignorància, els interessos econòmics de grans corporacions que, primer, van finançar el nazisme per aturar el moviment obrer i, desprès, van enriquir-se a costa del patiment dels més febles, posant una factoria darrera de cada camp de concentració.

No hem arribat a aquests extrems, però resulta inquietant veure el que passa a Catalunya. I no pas pels lamentables aldarulls que estem vivint, sinó pels símptomes que amaguen i davant els quals una societat que es considera a l’avantguarda de la democràcia guarda un silenci còmplice i terrible.

Anem a l’11 de setembre quan un grup de persones, amb la inequívoca i qüestionable voluntat de provocar, va decidir engegar l’himne espanyol a tot volum mentre el govern de la Generalitat feia la seva ofrena floral davant el monument a Rafael de Casanovas. Immediatament es va treure el llum de l’hotel on sonava la música per fer-lo callar i es van identificar als responsables. El govern que, indignadíssim, va condemnar els fets és el mateix que alimenta que es xiuli al Rei, el mateix que avui critica que a la universitat s’identifiqui als encaputxats que impedeixen que els alumnes que volen exercir el seu dret a rebre unes classes, que han pagat, puguin accedir a les aules. Dos rasers per avaluar i judicar situacions similars.

Va ser pocs dies abans de la Diada que la conselleria de Salut de la Generalitat va anunciar, davant l’escassedat de vacunes del papil·loma humà, que restringia el seu accés a homosexuals i prostitutes. Es deixava de prestar un servei públic tenint com a criteris la pertinença a un determinat col·lectiu i l’orientació sexual de les persones.

Més o menys per les mateixes dates l’ANC –una entitat privada i aliena als partits i a les institucions- anuncia que promourà en determinats ajuntaments que uns dels criteris de contractació dels serveis, obres i subministres municipals sigui l’afinitat a la causa independentista. És a dir, que els contractes públics depenguin de la militància ideològica dels proveïdors i no dels preu ni de la qualitat d’allò que s’ofereixi. No és res més que la segona part del boicot que, en forma de llistes d’afectes i desafectes, la mateixa ANC dirigeix cap qui no els balla prou l’aigua.

Resulta escandalós que el món de la cultura no s’hagi revoltat en contra de Joan Lluís Bozzo quan demana que Joan Ollé no sigui contractat pel Teatre Nacional de Catalunya per no considerar-lo prou català.

Coses pròpies de règims totalitaris, que passen sota la indiferència de qui troba normal que una manifestació que té com objectiu protestar contra unes sentències considerades injustes, consisteixi en ocupar infraestructures i no les presons custodiades per la Generalitat on estan tancats els presos. Ciutadans que veuen normal que pel matí el president català elogií i alimenti l’ocupació de l’aeroport i per la tarda envií als Mossos d’Esquadra a estomacar als il·lusos adolescents que van tenir a bé obeir-lo, per desprès fer una altra giragonsa i decidir investigar una policia que complia les seves ordres.

Situacions preocupants i absurdes, pròpies de qui no sap ni entèn el poder i les obligacions que comporta, però que no tenen res de noves. Venen de lluny. Ja el 2016 a Sant Hipòlit de Voltregà es va proposar, davant la indiferència general, treure el sou a qualsevol funcionari o treballador públic que s’expressés, pública o políticament, contra la independència.

Silenciar i sancionar al dissident, boicotejar empreses en funció de la seva afinitat la règim, entitats privades dient al poder polític a qui ha de contractar, una justícia que té com a criteri qui és l’autor d’un acte i no de l’acte en si mateix, denegació de serveis públics a partir de la pertinença a un determinat col·lectiu o d’una determinada orientació sexual. Aquesta és la versió de la democràcia que ofereixen els somrients revolucionaris catalans com a alternativa a un Estat social de dret com és Espanya. Aquesta alternativa totalitària és la que estan intentant imposar aquests dies amb coaccions i pedrades.