En nom de quina llibertat?

Aquests dies veiem com diversos periodistes i els seus equips són increpats i agredits a Catalunya. Una situació que em genera dues reflexions i una conclusió.

Primera reflexió. En molts casos hem assistit en directe als insults, als cops, als crits de “premsa espanyola, manipuladora” i als llançaments d’objectes. En tots hi ha hagut la intenció manifesta d’impedir la feina dels i les periodistes. En alguns casos ho han aconseguit, i els professionals de la informació han hagut de deixar el seu lloc de feina, com va ocorrer el passat 17 d’octubre a la manifestació als Jardinets de Gràcia. El més sorprenent és que aquestes actituds antidemocràtiques provenen d’uns manifestants que diuen sortir al carrer en nom de la llibertat. Quina llibertat, la seva, la que a ells els interessa? La llibertat d’informació i d’expressió no és llibertat per a ells? La llibertat d’aquests periodistes d’exercir la seva feina lliurement tampoc? La llibertat dels altres, no compta? Potser caldria recordar-los que la nostra credibilitat decau quan les nostres actituds són absolutament contràries a allò que pregonem.

Segona reflexió. També hem vist, malauradament, com alguns professionals de la informació han rebut per part de les forces de seguretat. No ho justificaré, cap violència contra ningú en té, de justificació, però no puc evitar preguntar-me si no ens estem passant una mica en aquest afany de voler televisar en directe i des de l’ull de l’huracà el que està passant. Realment és necessari? A aquest afany per televisar els disturbis en directe alguns l’anomenen Porno Riot, la pornografia dels disturbis, si bé entronca directament amb la idea tan antiga, i tan actual, de la informació com a espectacle. Aquest espectacle que ens entreté, que ens situa en la vida d’altres, ens endinsa en una història molts cops sense donar-nos les claus bàsiques per entendre-la i ratllant la pornografia escènica. Una pornografia escènica que ens genera angoixa, que apela directament a les emocions i ens posiciona en un o altre bàndol, de manera que a vegades ens du a actuar en conseqüència amb allò que ens fa sentir. Una pornografia escènica que, sens dubte, dificulta l’anàlisi sensata i tranquil·la, tan necessària en aquests moments de tensió. Una anàlisi, però, que només pot fer-se amb un coneixement clar i directe dels fets. Cal trobar el to just, i no sembla que estigui essent fàcil.

I la conclusió. El que està passant a Catalunya és molt greu, i per això més que mai els i les professionals de la informació han de poder desenvolupar la seva feina amb llibertat, amb seguretat, amb rigor, però també amb responsabilitat. I aixìo els ho han de permetre, i garantir, els uns i els altres. Sinó, em dieu en nom de quina llibertat actuen els qui impedeixen el lliure exercici del dret a la informació, sense el qual no hi ha dret a la llibertat d’expressió?