La setmana passada va ser difícil de pair. No goso afirmar que ho va ser per a tothom perquè de la mateixa manera que no m’agrada que m’incloguin en majories de les quals no em sento part, tampoc trobo encertat adherir a la resta de la població en consensos que potser només existeixen en la meva ment. Sí que crec, però, que una part important de catalans va viure l’anterior setmana amb tristesa, impotència i tensió.
La sentència del procés hauria pogut ser més tova però també hauria pogut ser més dura. És la que és i no queda altra que acatar-la. Dubto que algun català, amb un mínim de sensibilitat humana, li agradi veure dirigents polítics elegits democràticament a la presó. Però també dubto que algun català, amb un mínim de sensibilitat democràtica, li agradi veure com diputats i membres del seu govern se salten les regles del joc i vulneren els drets de les minories representades en una institució com el Parlament de Catalunya. Són d’agrair les paraules de Carme Forcadell expressant en una entrevista que “no van tenir empatia amb les persones que no eren independentistes”. De ben segur que l’expresidenta del Parlament ja és titllada de “traïdora” a les xarxes socials. Tanmateix, és important tenir present que aquest llistat va començar amb figures polítiques com Inés Arrimadas, Joan Coscubiela, Miquel Iceta o Santi Vila i de la qual avui en dia ja en formen part Gabriel Rufián o Joan Tardà. Potser com a societat hauríem de reflexionar sobre aquest tipus de llistats que l’únic que mostren és el pensament únic i l’escassa pràctica democràtica de determinats sectors socials.
No obstant això, el debat social sobre les penes als líders independentistes presos va quedar totalment eclipsat pels aldarulls violents que van dur a terme presumptament un grup radical de secessionistes. No hi ha cap objectiu polític que justifiqui la violència. Cap ni un. Resulta inimaginable que l’actual President de la Generalitat sigui incapaç de condemnar explícitament la violència. No està de més recordar que Joaquim Torra i Pla és l’actual President de la Generalitat i, per tant, el representant ordinari de l’estat a Catalunya i que, entre altres funcions i tasques, ha de defensar l’interès general, condemnar tota mena de violència i governar per tots els seus conciutadans i conciutadanes.
Condemnar actes violents és el mínim que ha de fer un governant. Les dades parlen per si soles: Torra va obtenir el suport de la CUP i els comuns a la moció de censura presentada per Lorena Roldán (més vots que a la seva investidura) i en pocs dies tota l’oposició menys els anticapitalistes li demanaven la seva dimissió. A Catalunya no li queda altra sortida que unes eleccions autonòmiques. President, posi les urnes!
Marcel Vidal
Periodista en construcció
@marcel30111998
Cada Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum
Lo suscribo en su totalidad. Es asombroso que a estas alturas del s XXI haga falta recordar el abc de la democracia a quienes tienen altas responsabilidades institucionales. No menos asombroso es ver que lo mismo ocurre con Trump, B. Jonhson, Salvini, etc. en países que bajo el franquismo nos parecían envidiables.