Quan la política es torna massa abstracta, desconnectem. Quan el soroll mediàtic ens atabala, el nostre cervell filtra la informació deixant entrar només allò que és rellevant per a nosaltres, ho subjectivitzem. Quan el que és objecte de preocupació a la nostra vida diària no ho comenta ningú, no ens és explicat pels responsables, o ens arriben informacions contradictòries…. desapareix el problema?? Doncs NO, ens quedem sols i soles davant el que pensem que és important i sembla que a ningú no li importa.
Un d’aquests temes, d’interès universal per a tothom, és el de la salut. Ja fa quasi deu anys que, aixoplugat per la excusa totpoderosa de les conseqüències de la crisi financera, el govern «dels millors», amb el Sr. Mas al capdavant, va treure les tisores i ens va fer abaixar la inversió en sanitat a un 5,2% del PIB, mentre a la UE-15 és del 7,5%. Ja érem deficitaris, però havíem avançat en projectes innovadors, en reformes a la gestió, en capacitació dels professionals… i va ser arribar la dreta més descarada de tota la època convergent, amb el Sr. Boi Ruiz com a botxí executor, i va girar el timó amb dos propòsits poc amagats: establir un exemple clar de l’ofegament del govern espanyol cap a Catalunya i, de pas, ves per on, donar-hi ales a les mútues privades per que fessin el negoci del segle. Com a ens anomenen «pacients» i també deuen pensar que som «tontos», no van caure en que, amb les butxaques buides per la crisi de veritat, no tindríem diners per a fer-nos de la mútua. Una errada de càlcul de les habituals entre els planificadors sanitaris de vestit i corbata que viuen a la zona alta de Barcelona.
Des de aleshores, grups de professionals, sindicats, pacients, acadèmics/ques, en un moment o altre, ens hem alçat amb un elevat consens quasi sempre per reclamar, suplicar que la pèrdua de la qualitat assistencial no anés mes enllà, que no s’incrementés la inequitat en els serveis sanitaris en diferents zones de Catalunya, que ens estem quedant sense professionals, perquè marxen expulsats per les condicions laborals i el menyspreu institucional a la seva feina.
Ara, un cop més, un col·lectiu de professionals amb trajectòria i ideologia d’esquerres, tornen a demanar un canvi de model, que eviti que Catalunya quedi a la cua en llistes d’espera, com passa just ara, que es tanquin serveis per manca de personal per atendre’ls, que la recerca es fonamenti només – ja de forma oberta – en els interessos de les farmacèutiques.
L’afany de lucre, en sanitat, educació i serveis socials, hauria de qüestionar-se molt des d’un sistema públic i universal, que ha de garantir uns drets bàsics i fonamentals per a la ciutadania. Minvar les capacitats del sistema públic en aquests àmbits és, a banda d’immoral, estúpid, com tirar-se un tret al peu. Amb quina cara es presenten els i les responsables polítics davant la ciutadania elecció darrera elecció? Com poden obviar parlar d’aquests temes al Parlament, evitant tot procès de control i seguiment per part dels representants polítics de la gent? Cóm gosen dir que estimen Catalunya i tot el que fan ho fan per Catalunya sense tenir ni el més mínim sentit de responsabilitat cap a la seva població?
El sistema sanitari agonitza lentament, al compàs de la deriva suïcida dels dirigents d’aquest país en el que vivim cossos i ments i ànimes que emmalalteixen, pateixen i es desesperen esperant solucions que no depenen de banderes ni de llaços o sentències.
Isabel Sierra
@IsabelSierraNav
Federalista