Uno de los nuestros

Confesso que durant molt de temps havia admirat a Rafael Ribó. Des del meu escó de diputada havia sentit amb grat les fervents i, moltes vegades encertades, intervencions del llavors diputat del PSUC.

També em va semblar encertat el seu nomenament com a Síndic de greuges fins que va saltar a l’opinió pública que en qualitat del seu càrrec de president de la Junta directiva europea de l’Institut Internacional del Ombusdman (IOI) el Sr. Ribó li va donar per viatjar una mica massa.

Fa uns mesos ens vàrem assabentar que li havien regalat un parell d’entrades i un viatge privat per anar a veure un partit del Barça. Ho va fer amb persones implicades, aparentment, amb la trama del tres per cent. I arriba el moment en que ha d’anar a donar explicacions al Parlament de Catalunya i ho fa al si d’una comissió, i no al ple, com hauria estat desitjable en funció del seu càrrec.

El senyor Ribó, que porta més de 40 anys de càrrecs públics, no només no es penedeix sinó que planta cara a l’oposició i diu que allò va ser un acte “radicalment culé, esportiu i personal”. Vaja, com si fos un acte absolutament patriòtic! I a més a més diu que quan ell va fer el viatja, encara no sabíem que a l’avió viatjaven alguns implicats en la trama del tres per cent perquè no es coneixia.

A qualsevol país democràtic del món el Sr. Ribó ja hauria dimitit, però aquí, on es salva la cara a tot el que és “un dels nostres”, i fins i tot la CUP, els regeneradors de la política, li salven el cul al·legant la trajectòria globalment positiva de la Sindicatura. O sigui, tu fas, per exemple, un desfalc a la teva empresa i se’t perdona perquè la teva trajectòria és globalment positiva, oi?

Apa! Ni a Ribó ni a Carles Riera, representant de la CUP, se’ls cau la cara de vergonya.

Visca els actes radicalment culés i visca la burgesia! I el que no ho entengui, que es foti, sobretot per no ser un dels seus.