Vet aquí que un poblet poblàs, on tothom tenia nas, que hi havia des de feia vuit anys un clamor als carrers dels que es volien marxar d’un altre poblet poblàs.
Al principi, molta gent anava aquell dia, 11 de setembre, festa nacional del primer poblet poblàs a omplir els carrers cridant una paraula de cinc síl·labes. Els hi havíem promès que si aconseguien la fita proposada tothom menjaria gelat de postra, i a més a més semblava que te’l enviarien a casa de manera gratuïta.
Tot va anant rodant de manera pacífica i normal fins que una part del poblet poblàs va veure amenaçat el seu sistema democràtic. Era els dies 6 i 7 de setembre, quan una part dels que seien en un lloc anomenat parlament es van saltar les lleis i van proclamar el que consideraven era part de la seva democràcia, que no la de debò.
La cosa es va anant escalfant fins que es va organitzar un, diguem-li, per dir-li d’alguna manera, referèndum, però no un referèndum legal, no, un en el que no hi havia control de cens, ni de si algú votava varies vegades. Vaja, un nyap, dit de manera poètica.
Tot això va acabar com els que van organitzar la desobediència no esperaven, amb uns quants a la presó (tot plegat també un despropòsit). Mentre l’altra meitat del poblet poblàs es mirava més aviat de reüll el que feien els del crit de cinc síl·labes.
I arribem a la última manifestació, que sí, estava plena de gent, però la participació havia caigut a la meitat, els que manaven es barallaven en privat i un senyor que menja muscles i brinda amb champagne, deia des d’un altre poblet poblàs una mica llunyà, que ell ho veia tot des de la casa de la República, es a dir, com aquella del IKEA, la seva casa que ni estava en una república ni era la casa de tots. I un altre escrivia: “L’opressió és un fet, la lluita esdevé una obligació”, tot participant a una marxa que ningú havia prohibit, fins i tot les teles ho van gravar.
Mentre tot això passava, els centres educatius, els centres d’atenció primària, els hospitals continuaven rebent cada dia menys recursos del govern més proper del poblet poblàs.
I tot i que el conte no ha acabat de debò, catacrac, catacrac, conte acabat.
Àfrica Lorente Castillo
Escriptora
Cada Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum
Si tens interès en rebre els Àtoms regularment, pots donar-te d’alta enviant-nos un correu a noticies@clubcortum.org