Tsunami democràtic

Amenacen amb un tsunami democràtic sense ser conscients que la sacsejada ja va tenir lloc ara fa dos anys, que va ser poc democràtica i que va tenir conseqüències greus que encara no som capaços de copsar, distrets com estem amb els nostres particularíssims jocs de banderes.

Des de finals del 2017 el creixement econòmic de Catalunya és inferior que el de Madrid, cosa que abans no havia passat mai. Avui només una de les empreses que conformen l’IBEX 35 és catalana, el que diu molt de la pèrdua d’influència empresarial de Catalunya, i els seus dos únics bancs privats són la Caixa d’Enginyers, entitat important, però sense capacitat real per finançar projectes de l’envergadura que cal avui en dia per competir en un món globalitzat, i la Caixa de Guissona, que té com a única ambició que no s’escapin els diners generats per la cooperativa agrícola sota la què va néixer. La Caixa i el Banc Sabadell van marxar i amb elles la solvència imprescindible per tenir la sobirania econòmica que reclamen , o haurien de reclamar, els independentistes. Què lluny queden aquells dies, quan Barcelona intentava competir per ser la seu del Banc Central Europeu i el món s’ho prenia seriosament¡

Però Barcelona tampoc és el que era. S’ha convertit en una ciutat sense projectes i sense aspiracions, que celebra com un gran èxit que un locutori s’instal·li a la Torre Agbar perquè un dels seus clients és Facebook. Això és el que queda de l’ambició que va portar a impulsar tot un barri destinat a atraure noves activitats industrials riques en tecnologia com era el 22@.

Novament la comparació amb la capital d’Espanya ens fa empal·lidir. Allà s’ha aprovat Madrid Nuevo Norte, qüestionable segurament, però capaç de crear 241.000 llocs de treball i moure 20.000 milions d’euros. Aquí encara no hem estat capaços de donar prou impuls a la Sagrera, un forat gegantí que ja es contemplava en un document de l’any 1987 que l’aleshores coordinador d’urbanisme de l’Ajuntament, Oriol Bohigues, va crear per definir les noves centralitats de la ciutat.

De mentre regirem el bagul dels records. El projecte estrella del municipi és la unió dels tramvies per la Diagonal, la mateixa que van impulsar els governs socialistes i que van tombar per interessos espuris alguns dels que avui la recolzen. De tant en tant, gairebé cada any, la Generalitat posa data a l’acabament de la línia 9 del metro. Ara toca cap el 2027, quan les previsions inicials eren de tenir-la enllestida poc més enllà del 2010.
La línia 12, que havia d’unir el Baix Llobregat amb el centre, ni està ni se l’espera. Un símptoma de l’oblit d’una Barcelona metropolitana imprescindible si de veritat volem trobar solucions a temes importants, com el de l’habitatge o la contaminació atmosfèrica –que ves per on, afecta de forma més greu els barris més pobres-, més enllà de pegots mediàtics i vistosos. Imprescindible també si volem que la ciutat torni ser als ulls del món alguna cosa més que un lloc excitant on passar unes vacances. Vist l’estiu que portem, possiblement ja no siguem ni això.

Potser la decadència de la ciutat sigui l’única victòria d’un nacionalisme que la vol petita. Que sempre l’ha vist com un element estrany i aliè. A les paraules de Quim Torra negant-li la capitalitat em remeto. Paraules significatives de qui ignora que Catalunya no té futur sense Barcelona, menys en on món cada cop més urbà on les ciutats s’internacionalitzen, agafen un cert gruix demogràfic i deixen de pertànyer a algú per ser de tot el món –es globalitzen com ja ha passat amb les empreses- o moren.
El tsunami democràtic es va emportar més coses, com el nostre ensenyament i la nostra sanitat. Avui només podem presumir de ser el lloc amb més barracons escolars d’Espanya i de tenir una dels pitjors sistemes sanitaris de l’Estat. El tsunami ens ha fet badar i no ens hem preparat per afrontar un sotrac econòmic que sembla ser a la cantonada. Estem massa ocupats jugant a ser oprimits i a internacionalitzar el conflicte pintant llacets grocs a El Peine del Viento de Sant Sebastià o gravant estelades als temples mil·lenaris de Petra.

Aquest segon tsunami democràtic que ens anuncien només pot servir per prolongar la nostra distracció, agreujar el declivi de Catalunya i mantenir a la seva poltrona polítics que han demostrat abastament que els va gran el càrrec, però que segueixen sent tant útils per algunes economies particulars, com inútils per l’economia productiva i pels interessos generals d’una societat a la que ignoren.