És oportú parlar de la informació, perquè una societat que no estigui ben informada difícilment serà capaç mai de defensar els seus drets. Amb aquestes paraules començar la intervenció de Rosa Maria Calaf al Club Còrtum.
En aquests moments estem vivint una certa anada enrere en molts aspectes. Hi ha un voler fer creure que estem molt informats, doncs la tecnologia permet, amb un simple click, seguir els tuits d’en Trump, o de qui vulguis. Hi ha un accés fàcil a tot el saber de la humanitat, però no estem més ben informats, només estem més entretinguts. En molts casos amb una voluntat mercantilista, de fer-te comprar, però en molts d’altres amb una voluntat manipuladora, que busca que les persones es concentrin en un tema i deixin de banda tots els altres.
Aconseguir això és cada cop més fàcil. Si la informació és controlada per unes poques organitzacions, com seria el cas d’algunes plataformes d’Internet, que ens impedeixin saber quins són els criteris que introdueixen en els seus algoritmes per decidir que veiem i que no, podem seguir dient que som lliures a l’hora d’informar-nos?
És evident que hi ha unes línies que composen quin és el contingut de la informació que rebem. I no parlem de res de nou. El periodisme sempre ha tingut que fer visible el que és invisible, la seva missió és explicar allò que no s’explicava, perquè normalment, el que no es vol que es vegi o que es calli és per alguna raó. De vegades per raons molt legítimes, però això es dóna poques vegades.
Avui la informació viatja ràpid i té un abast enorme. Hi ha un nou ecosistema informatiu, que d’alguna manera ens dirigeix cap a un poema de Leon Felipe: Yo no sé muchas cosas, es verdad. Digo tan solo lo que he visto. He visto que los gritos de angustia de los hombres, los ahogan con cuentos.
Això vol dir que hem d’estar molt atents am allò que ens diuen, una tasca difícil en un moment en què tenim centenars de fonts informatives. Voler-te informar requereix d’un esforç extraordinari i requereix un mínim coneixement que ens permeti interpretar el llenguatge mediàtic. I això és important, entre la informació que rebem cada dia s’amaga molt d’aliment tòxic que enverina el cos social. Per això és essencial estar alerta davant la informació que consumim. Hem d’estar alerta d’on prové, on la trobem i, sobretot, mirar de saber qui està al darrera.
Davant una informació hem de fer l’exercici de preguntar-nos, d’on surt, qui ho envia, qui és el propietari del mitjà que ho difon, perquè ho envia i, sobretot, a qui beneficia aquesta informació.
Una societat que no està ben informada corre un perill seriós. Una societat democràtica és un règim d’opinió pública, i aquesta opinió pública s’ha de formar a base d’informació certa, rigorosa, contrastada, de forma que les decisions que prengui un individu a partir d’allò que rep, siguin el més encertades possible. Si les decisions que es prenen com a societat estan fetes a partir d’un coneixement superficial, banal, equivocat o manipulat sobre qualsevol tipus de realitat, el percentatge de prendre decisions errònies és molt elevat. La societat democràtica es basa en aquestes dues coses, en llibertat i en informació.
Avui hi ha una contaminació informativa a l’agenda mediàtica que ve d’agències externes. Hi ha una extraordinària politització mediàtica, els mitjans de comunicació fan un periodisme de trinxera, que pren partit de forma sistemàtica. I aquest és un problema especialment greu a Espanya, on les informacions dels diaris solen respondre als interessos mediàtics del grup al que pertanyen, el que crear una gran promiscuïtat entre grups d’interessos que s’haurien d’estar vigilant i controlant els uns als altres. La conseqüència és posar en perill la qualitat informativa en perdre el mínim rigor.
Un altre perill és la precarietat laboral dels periodistes, que fa que l’objectiu de qualitat informativa passi a segon terme, perquè si pretens que un periodista faci set informacions per dia, doncs és evident que no hi haurà un qualitat en aquesta informació, perquè ningú pot fer set informacions cada dia, treballades, preparades i contrastades. Al final hi ha un periodisme de còpia i pega, de pèssima qualitat, que tot el que ofereix és allò que li arriba per les pantalles.
La noticia es converteix en una mercaderia de la que cal reduir els costos per treure el màxim profit. No és un fenomen nou. Va començar als anys 8o amb l’entrada de les grans corporacions que són propietàries de tota mena de negocis –als Estats Units la NBC va arribar a ser propietària d’una fàbrica d’armes- i va conduir a la pèrdua d’una certa ètica professional. Va afavorir l’ingerència mercatil. I també la dels grups de pressió. A Espanya els grans grups de premsa convencional està en mans dels bancs i això vol dir que el poder econòmics està incidint directament en la pràctica periodística.