Les llengües són ponts

Aquest dissabte he estat passejant amb la meva amiga Liuba i pel camí xerràvem una barreja estranya de mal anglès, les quatre paraules que vaig aprendre d’una guia de conversa en rus i les tres que ella coneix de castellà. Tot plegat força divertit, sempre ho és veure la ciutat amb els ulls d’un visitant.

En deixar-la vaig tenir la mala idea d’obrir al Twitter per descobrir que hi ha persones que es dediquen a passejar pels carrers de la ciutat comptant en quin idioma tenen lloc les converses que s’hi donen. De fet hi ha gent de Vic que ho passa molt malament quan baixa a Barcelona perquè els pixapins tenim la funesta mania de dir-li carajillo al cigaló. Es veu que si es dirigeix a tu algú que no parla català,no has de buscar un idioma alternatiu que entengui, si no seguir-li parlant a poc a poc, igual que ho faries amb un nen o un dèbil mental.

He de reconèixer que per un moment em va angoixar la idea de pensar si parlar amb la Liuba de la manera que parlàvem m’eliminava de forma definitiva de la comunitat catalana –a la categoria de bon català ja no hi pretenc ser desprès de veure que la llista de botiflers ja comença a incorporar noms il·lustres com el de Gabriel Rufian-, però no acabava de veurem tenint una conversa tipus:

“gu-a-i-ta, pla-ça-de-Ca-ta-lu-nya”
“Как вы говорите?”
“No No. Pla-ça-de-Ca-ta-lu-nya”

Segurament el dia hagués estat més avorrit i la Liuba hauria trobat que això del català és una cosa tant odiosa i plasta com aquesta gent encaparrada en parlar-li en idiomes que no entèn.

I és que els idiomes són ponts que serveixen per comunicar-nos i arribar als altres. Si no compleixen aquesta funció, quan queden en mans d’integristes que els volen posar al servei d’una determinada idea o de persones que neguen tots els ponts a qui consideren impurs, comencen a anquilosar-se i a convertir-se en llengües mortes. I que la riquesa d’una ciutat i d’un país és que qualsevol persona trobi que pot comunicar-se en el major nombre de llengües possibles.