Els altres

No sóc capaç de recordar quan va ser que els meus amics independentistes van començar a parlar de sentiments. De la seva sensació d’injustícia, de greuge, d’opressió… Jo no he pogut fer-ho fins avui. I crec que no dec pas de ser un cas especial, doncs no recordo a gaires persones alienes al procés parlar del que han sentit. He escoltat arguments més o menys encertats, els he vist intentant racionalitzar l’absurd en que ha caigut Catalunya en aquests anys tristos, però mai parlar del que sentien.

He escrit absurd. Probablement aquesta va ser la primera sensació llunyana. L’absurditat d’haver de defensar la pura obvietat, la sorpresa de ser titllat de feixista per fer-ho. I aquí naixia un altre sentiment, de coacció; d’autocensura si voleu. També la por d’haver estat empès cap a un camí sense retorn que portava a la divisió de la societat catalana. Una sensació de solitud i certa amargor que es resolia, si m’atrevia a expressar-ho, amb una mirada de superioritat moral o alguna frase contundent, tipus “igual no és que es trenqui res, és que ja estava trencat”. Recordo la sorpresa i la impotència davant la frivolitat dels somriures.

Em ve al cap una magnífica pel·lícula de ciència ficció, “La invasió dels ultracossos”, on la població d’una ciutat s’anava transformant i assenyalava i denunciava a aquells que eren diferents. El curiós és, que vist els resultats electorals que s’han anat repetint amb insistència, el diferent no era pas jo. Eren els que m’assenyalaven. En aquell temps ja m’havien començat a prendre coses. Començant per l’11 de setembre, que ja no era la meva festa.

A poc a poc van anar negant la meva catalanitat. El qüestionament de vegades anava disfressat del bon rotllo de qui felicita al xarnego agraït  –“ostres, és que no tens accent quan parles, que bé¡”. I per quina raó havia jo -catalanoparlant- de tenir accent?. Altres cops era més obert –“sí, el teu pare és de l’Empordà, però, és que dient-te Moreno, no sé que vols que et digui”.

Pel camí s’anaven perdent amistats. Havien discussions amb persones amb les que mai voldria haver discutit. I amb desconeguts que es permetien el luxe de dir-me de què podia parlar i què havia d’opinar. Però el pitjor era una sensació estranya de negació. És angoixant escoltar un i altre cop que la realitat no és la realitat, sinó allò que algú et diu que ha de ser la realitat.

M’exigien empatitzar amb aquells que em miraven de reüll, entre fotetes i incrèduls, quan els explicava que la gent amb que s’enfrontaven també tenia greuges. Em prenien el dret a tenir idees i a tenir sentiments, per què en aquest món només hi havia lloc pels seus. I és que hi ha melics que són inabastables.

I així va arribar el setembre del 2017 i l’aprovació de les lleis de transitorietat, amb les que, aquells que em deien feixista, posaven els fonaments d’un nou Estat on el Parlament podia cedir la seva capacitat legislativa al Govern i el Govern ocupava el 50% del tribunal que elegia als nous jutges. Els que comparaven Espanya amb Turquia feien realitat a Catalunya el somni d’Erdogan.

Els dies 6 i 7 de setembre van ser especialment tristos. Va ser quan em van robar el meu país. La Catalunya plural, moderna i oberta que havia conegut, ja no existia. Me la van prendre aquells que havien de lluitar pels meus drets, davant la passivitat d’un Govern espanyol que semblava esperar que les coses s’arreglessin soles.

Alguns mesos més tard alguns independentistes es manifestaven sorpresos per la sensació de por que envaïa a molts catalans. He dit mesos. En aquell moment no van parar a pensar que els seus actes i les seves paraules podien ferir als altres. Encara avui no ho entenen i es pregunten perquè ens sentíem humiliats i ofesos. Remarco l’alguns, doncs són encara pocs que s’han adonat que n’hi ha d’altres.

El pitjor estava encara per arribar. Va ser l’1 d’octubre i durant les setmanes posteriors, fins la declaració de la independència del 8 segons. Aquell dia el Govern de la Generalitat va intentar convertir-me en un estranger a casa meva. Una sensació d’impotència i sorpresa. Anava a dir que em sentia ignorat pel meu govern, que ja havia decidit que no governava pas per a mi, però sí que hem tenia em compte. Ho feia per manifestar el seu menyspreu, com aquell bon dia en què va aparèixer en Jordi Turull per explicar al món que la gent com jo no eren res més que simples súbdits, uns pobres ignorants del que és la democràcia, que no ens atrevíem a ser lliures. Com s’han prostituït les paraules¡. Es clar que desprès va arribar un president que ho va superar dient que pateixo d’un sotrac a la meva cadena d’ADN.

Són aquest els que ara demanen la meva empatia i la meva comprensió envers uns polítics que acabaran a la presó pel seu mal cap. I em costa molt. Em reconec emprenyat. He de fer un esforç molt gran per racionalitzar el que ha passat en aquests darrers anys i demanar, per als que avui estan a la banqueta, la generositat que ells no van tenir amb mi, ni amb tants d’altres com jo.

La Catalunya que em van robar mai no tornarà a existir, però cal acabar amb aquesta espiral de patiment i d’odi que hem encetat abans que el drama esdevingui tragèdia. Hem de començar a construir una Catalunya on hi capiguem tots. I això passa pel perdó i per un diàleg sincer que no sembla gens a prop. No mentre uns segueixen jugant a la gallina en un món que ha oblidat que un sempre seu a negociar amb els altres.

Jaume Moreno
Periodista
@emetent

Cada Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum

Si tens interès en rebre els Àtoms regularment, pots donar-te d’alta enviant-nos un correu a noticies@clubcortum.org