Sempre guanya el “però”

Recordo que ja fa anys, molts anys, vaig escriure la meva primera anàlisi política, i es titulava “Les eleccions del però”. I avui, més de 20 anys després, em refermo. Sempre guanya el “però”. Uns guanyen, però. Altres perden, però. Sempre hi ha un però que ho condiciona tot, absolutament tot. I ho condiciona tant que hores d’ara tenim governs d’allò més oberts, victòries agredolces i pèrdues exultants. Tot un cúmul de contradiccions que ens han deixat una nit electoral, com totes, d’allò més esquizofrènica.

El PSOE ha guanyat, però en principi no governarà la tan cobejada plaça de Madrid. El PP cau respecte de les anteriors municipals però segurament governarà Madrid. Ciutadans no ha passat a ser la principal força de l’oposició però pot ser clau en la governabilitat de Madrid, Castella la Manxa o Aragó. Podemos ha caigut en picat, però pot jugar en la governabilitat de l’Estat.

A Catalunya el PSC ha recuperat musculatura, sobretot al cinturó metropolità, però no a l’interior. Esquerra ha guanyat en molts municipis però és tercera força a Europa. Junts per Catalunya és primera força a Europa però ha caigut en picat als municipis. El PP es desploma però torna a guanyar a Badalona, la tercera ciutat de Catalunya. A Barcelona el PSC ha doblat regidors però no ha guanyat les eleccions. ERC ha guanyat però només té 10 regidors de 41. Els Comuns han perdut però estan a 4.600 vots d’ERC. I així podríem seguir.

Ni la contundent victòria socialista a les europees es lliura dels peròs, perquè és cert que ha guanyat, però no a Catalunya, on la victòria ha estat per Junts per Catalunya.

I avui, passada ja l’hora dels peròs, de la nit electoral, arriba el temps dels pactes, o sigui, el temps de la política. De la política en majúscules que tant he reclamat en els meus Àtoms, la que no entén de crispació ni insults, la política reposada, pensada, sensata, estratègica.