Mecenes

Tota la vida han existit mecenes, només cal pensar en els Medici o altres similars. Gràcies a ells, avui podem gaudir d’autèntiques obres d’art, siguin escultures, pintures, edificis o innovadors aparells mèdics que els hospitals no es poden permetre amb els seus recursos.

És evident que qui pot fer donacions generoses és gent que tenia o té uns comptes corrents molt sanejats i que l’interès pel proïsme no és del tot desinteressat ja que, en molts casos, sobretot a finals del segle XIX i principis del XX, per exemple, es feien per “netejar” consciències. Ara es pot pensar que es fan perquè d’aquesta manera es paguen menys impostos. El tema consciències està quasi superat.

És possible que darrera de alguna d’aquestes accions generoses hi hagi la voluntat de tributar menys diners a la hisenda pública, però aquest principi, en el cas del nostre territori no és del tot així perquè que la llei de mecenatge que tenim és mes aviat garrepa. No passa el mateix als Estats Units o altres països de la Unió Europea. Allí, els beneficis fiscals i el reconeixement socials dels donants són molt més grans que no pas aquí.

Que la sanitat pública s’hauria de finançar amb fons públics es quelcom que no discuteix quasi ningú, excepte aquells que prediquen que tots hem de tenir una mútua perquè així serem millor atesos. Però els diners públics són els que són i no donen per tot.

Les iniciatives com les d’Amancio Ortega, Esther Koplowitz, entre d’altres empresaris, o les de futbolistes prou reconeguts respecte a hospitals són més que benvingudes. Fan possible que instrumental, sales, centres o recerca es puguin fer en centres públics, unes activitats que sense els diners dels rics no es podrien fer.

Ells, igual que altres, paguen els seus impostos. Si no ho fan, l’Agencia Tributaria s’ha d’encarregar de perseguir-los. Prefereixo les accions de mecenatge que els paradisos fiscals, encara que soc conscient que una pràctica, la del mecenatge, no exclou l’altra, la d’evadir diners a llocs paradisíacs.

Estic agraïda als mecenes que pensen en la salut dels demés, rics i pobres, d’aquí o d’allí.