Buscaran els nostres nens a l’escola l’habitació dels llibres prohibits?

La Zina és una amiga meva de Praga que desprès de moltes setmanes de silenci va donar senyals de vida només per dir-me que ja no entenia res d’aquest món. Adjuntava al seu missatge un enllaç a un diari digital txec, l’iDNES.cz, que recollia la decisió de l’escola Tabor de retirar de la seva biblioteca dos-cents contes infantils, com ara la Caputxeta Vermella o La Bella Dorment per sexistes. Segurament els impulsors d’aquesta iniciativa deuen sentir-se orgullosos del seu esforç per construir un món més igualitari i curós de la nostra llibertat, però el que la meva amiga interpretava, segurament amb bon criteri, és que els catalans ens havíem begut, un cop més, l’enteniment. I ja van unes quantes vegades.

Per la Zina la notícia va ser la gota que va fer vessar el vas. De cop, Barcelona havia deixat de ser per ella una ciutat tolerant, divertida i amable, per esdevenir un d’aquells llocs foscos del món on es prohibeixen segons quins textos. Li venien al cap episodis esfereïdors d’èpoques tenebroses, com la crema la crema de llibres d’autors com Sigmund Freud, Heindrich Heine o Karl Marx que els nazis van organitzar a la Bebelplatz de Berlín un tristíssim 10 de maig de 1933. I ja que esmentem Heine, potser estigui bé recordar una frase que va deixar escrita ara fa 200 anys: “Allà on es cremen llibres, s’acaben cremant també persones”.

Per la meva banda, jo he de confessar que mentre llegia els missatges de la Zina, no podia deixar de imaginar als intrèpids alumnes de l’escola Tabor voltant per la biblioteca del centre, vivint l’aventura del coneixement amb expedicions a la recerca de l’habitació de les obres prohibides, com a petits Guillems de Baskerville al Nom de la Rosa.

Prohibir llibres és una clara mostra de la incapacitat d’enfrontar-se amb qui discrepa, ni que sigui amb un simple conte, d’allò que algú considera que és el camí correcte i únic que ha de seguir el món o, pitjor encara, que el coneixement només pot estar en mans d’aquelles poques ments privilegiades que sabran fer una interpretació correcte dels textos. El de l’escola Tabor és, en qualsevol cas, un nou exemple d’una mena de totalitarisme disfressat de progressia que cada cop abunda més a la nostra ciutat.

Sempre queda l’esperança de que aquests campions de la igualtat no sàpiguen que la sèrie El conte de la crida (The Handmaid’s Tale) està basada en una novel·la que l’escriptora i activista en favor del drets humans, Margaret Atwood, va escriure amb la idea d’adaptar el mite de la Caputxeta Vermella als nostres temps, no sigui cas que els doni per començar una campanya destinada a aconseguir el tancament de l’HBO.