A destemps

“Llegó la paz cuando yo ya había pasado la guerra, llego la democràcia cuando yo ya había sufrido una dictadura, llego el divorcio cuando yo ya llevaba años separado, llegarà la eutanasia cuando yo haya muerto”.

En poques paraules El Roto, en la seva vinyeta del dilluns, resumeix molt bé el que portava dies pensat, un cop coneguda la història de Maria José Carrasco i el seu marit Ángel Hernández. Alguna cosa no va bé quan les accions legislatives i judicials van per darrera de les necessitats de la societat.

Des de fa anys l’assumpte de l’eutanàsia va apareixent i desapareixent dels debats polítics. Aquesta mena de Guadiana acostuma a estar relacionada amb un cas concret. El més conegut, fins al de Maria José Carrasco i Ángel Hernández, era el de Ramón Sampedro, que Amenábar va portar al cinema el 2004. Sí, el 2004!

Tot i les seves pujades i baixades, aquesta és una realitat que ha vingut per quedar-se i que s’ha de tenir la valentia d’abordar-la des del legislador. Després, cada individu decidirà què fer en funció dels seus valors i les seves conviccions.

No té sentit que les famílies, per poques se siguin, com la de Maribel Tellaetxe, mantinguin un neguit superior al que ja de per si té una malaltia sense cura i amb un final conegut i degradant per tothom. No té sentit que els professionals de la medicina i els familiars segueixin exposats a ser detinguts, jutjats i, en alguns casos, vilipendiats per ajudar a morir dignament a qui així ho demana, per escrit i amb tots els documents en regla, encara que aquests no tinguin cap reconeixement oficial, excepte el del testament vital, que no sempre és efectiu.

Necessitem que la política sigui capaç d’avançar-se a les necessitats d’una societat que cada cop canvia més ràpid. Es difícil fer prediccions, és clar, però és obligació dels nostres polítics i polítiques fer propostes que donin resposta als reptes de la societat i fer-ho ràpid, no a destemps. El temps de descompte està en marxa.