Recordo la primera ocasió que el meu pare, un amant de la política, em va explicar què havia estat el Pacte del Majestic i què havia suposat tant per Catalunya com per Espanya. Jo tenia setze anys i certament em vaig quedar força sorprès donades les contínues crítiques del que en aquell moment era president de la Generalitat, Artur Mas, al govern del PP. Amb el pas dels anys, però, me n’he adonat que no hi havia motius per sorprendre’m.
La precampanya electoral que fa setmanes que ha començat ha destacat pels continus atacs entre els independentistes i la dreta espanyola al govern de Pedro Sánchez. Tant Quim Torra com Pablo Casado i Albert Rivera es necessiten mútuament. Són dues cares de la mateixa moneda. A l’independentisme encapçalat per Puigdemont no li agrada el diàleg. El demana contínuament però no vol practicar-lo. Succeeix quelcom semblant amb la seva acció de govern. S’omplen la boca de governar però en gairebé un any de legislatura no han estat capaços d’aprovar cap llei nova. De la mateixa manera, Pablo Casado i Albert Rivera hauran d’explicar en campanya com pensen resoldre el contenciós català sinó és dialogant dins el marc legal.
Qualsevol pensaria que són incapaços de posar-se d’acord en res. Tanmateix, la història els desmenteix. No està de més recordar que va ser Convergència qui va aprovar la reforma laboral del Partit Popular del 2012. Però els acords als que han arribat Convergència i el PP van més lluny d’això. Tornant al pacte del Majestic, qualsevol negaria que va ser el mestre de Pablo Casado, José María Aznar, qui va pactar amb la Convergència del 3% un acord de governabilitat. Hi va haver acord amb els que ell avui anomena “colpistes”. Potser estaria bé que Aznar li expliqués o li lamentés al seu jove aprenent que va ser ell qui va transferir unes quantes competències de les què gaudeix avui l’autogovern català. Pablo Casado ha decidit treure de la banqueta a l’expresident espanyol.
Les enquestes el donen com a primera força de la dreta, però no tindria el suficient suport per formar govern. Tant parlar del cop d’estat a Catalunya i que no es pot pactar amb els nacionalistes, per què no explica els acords als quals va arribar amb CiU? Però Aznar ha oblidat aquells temps en què s’entenia a la perfecció amb Jordi Pujol. També Laura Borràs o Míriam Nogueras han oblidat també la història de l’espai polític del que procedeixen. Estaria bé que algun líder polític posés aquest debat sobre la taula per recordar que, tant, tant, tant, diferents no són.
Marcel Vidal
Periodista en construcció
@marcel30111998
Cada Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum