Companys de pis

Darrerament m’apareixen forces anuncis d’aplicacions per trobar companys pis. Funcionen amb geolocatlització, pots posar un filtre de les característiques que busques en l’elegit o elegida i també descartar o acceptar amb un sol clic els que et resultin o no interessants. Sembla que estigui parlant d’una aplicació de cites oi? Vist així sona divertit, fàcil i fresc i com que aquests anuncis son molt dinàmics i colorits fan que sembli encara més entretingut però és evident que si estan proliferant tant aquest tipus de plataformes és per suplir un problema social.

Un detall que he observat d’alguns dels anuncis és que els protagonistes semblen d’edats més avançades que universitaris o estudiants d’intercanvi. No és casualitat. És un reflex de la realitat, cada vegada s’endarrereix més l’edat d’emancipació per diversos factors socioculturals, esperança de vida més llarga, canvi de mentalitat en la concepció de la joventut, etc, però el factor principal, i aquest no es pot emmascarar amb aplicacions de colorins ni anuncis divertits, és que el preu de l’habitatge està a uns nivells estratosfèrics.

És una fet que succeeix a nivell de tot Catalunya però la zona més afectada és la ciutat de Barcelona i ara cada cop més l’àrea metropolitana que la rodeja. Segons l’INE, el preu mitjà del lloguer a la capital catalana estava als 877,28€/mes durant l’any 2017 i al 2018 va augmentar fins els 928,57€, això sense considerar que en funció del barri a on es viu el preu està molt per sobre d’aquesta quantitat.

La gentrificació és l’altra gran enemic de l’habitatge digne, barris a on hi ha viscut la gent de tota la vida es van buidant i transformant progressivament. Les merceries i botigues de queviures es converteixen en cafeteries, centres de ioga i pisos turístics. Les famílies es veuen expulsades dels nuclis urbans i obligades a instal·lar-se a les perifèries perquè és el que poden assumir econòmicament.

Ciutats com Sant Just Desvern, Cornellà del Llobregat o Ripollet han experimentat augments considerables del lloguer al darrer any. Si el creixement dels preus de l’habitatge estigués acompanyat de l’augment dels salaris, o de la creació de més i millors llocs de treball, encara es podria d’entendre en quina posició quedem les persones dins d’aquest trencaclosques d’interessos econòmics, però no és el cas.

En definitiva veiem que no és que sigui divertit escollir companys de pis, és que és necessari perquè una sola persona o una parella té dificultats per poder permetre’s un pis sencer. A on anirem a parar si segueix tant elevat el preu de l’habitatge? Hauran d’acabar compartint pis famílies senceres per tal de poder arribar a final de mes?